L’aparent
banalitat, entesa com a crida no com a una manca d'originalitat o interés, que sembla habiten els versos del llibre La Murga de la poeta de Capellades Montserrat Costas correspon al
funcionament més essencial que rau en tota acció poètica: la dialèctica que
contraposa el jo davant la pròpia tradició des d’un punt absolutament primigeni:
aquell en el que l’escriptora qüestiona la seua pròpia experiència front als
paràmetres heretats que van determinant la seua existència. I la existència és sempre
el resultat d’una vivència oberta cap a l’altre o als altres, no solament cap a
la societat sinó també cap als morts. Així ens ho diu el poeta T.S. Eliot al
seu assaig ‘Tradició i talent individual’: ‘cap poeta, cap artista de qualsevol
expressió té el seu significant en solitari. El seu significant, el seu
reconeixement és el reconeixement en relació als poetes i artistes morts’. Ben
lluny queda el suggerir que els poemes de Montserrat Costas manquen de precisió
lírica o puguen considerar-se una lectura de caire popular. Ben al contrari, si
bé és cert que l’elecció lingüística de l’autora és simple —no utilitza un
vocabulari barroc— no ho és de cap manera ni semàntica ni conceptualment. I
aquí és on rau la dificultat del mecanisme: la dialèctica que marca el modus operandis del llibre requereix una
profunda i extensa capacitat literària diacrònica i sincrònica.
La posició que
manté la poeta en aquesta dialèctica és crítica i ben definida. Ens proposa ja
des del primer poema que enceta el llibre a obrir les pàgines del coneixement
après i remenar-lo, sacsejar-li les bases, agafar-lo amb les mans, palpar-lo,
explorar-lo i sotmetre-lo a una introspecció detallada i punyent. I ens diu a ‘Ungüent’:
les ungles són verí.
Si us plau, feu-me partícip des d’avui
De l’odi que no irrita.
Així, l’ungüent
ens farà de capella dins el ritu sacre de la lírica, des de l’odi i el verí de
les ungles i entrem de cop i volta a aquest món que el títol ja anticipa i sintetitza.
No només llegim els versos, sinó que també els sentim en la carn, els podem
tocar i olorar, agafar les paraules entre els dits, tastar-les. Ens veiem,
lectors innocents i puerils, menjant paraules, celebrant-les i plorant-les. El
món que ens mostra la poeta obri la porta a l’intel·lecte des del propi cos i
les sensacions ocupen el lloc principal en les imatges. Una vegada que estem
preparats ens convida en La Murga a
participar d’aquest diàleg entre ella i la tradició des de la dissonància tal i
com ens diu al segon poema ‘L’arrel de les dissonàncies’: ‘Genolls a terra,
braços en creu,/ em sé estendard de la foscor absoluta’. Des d’aquesta foscor
comencem el viatge poètic, la recerca per descobrir qui o què és aquesta murga.
I en aquesta primera part de les sis del llibre trobem l’escriptora en continu moviment
entre els boixets del carrer, dinant a un restaurant o mirant roba, és a dir,
en la quotidianitat més fervent que batega com un animal ferit entre les parets
del temps.
El desfici que planeja
sobre nosaltres com un esparver durant el recorregut pels poemes del llibre es
manifesta lluminós en la forma de ‘l’espasa de Dàmocles’ i emergeix des del
mateix moment que agafem el llibre a les mans, o abans d’aquest moment i és
precisament per aquesta raó que el triem. La singularitat rau no en els colors
de la coberta que són harmoniosos i tímids de textures, tampoc és el dibuix on
podem veure només una lletra dibuixada de negre que sembla ser una ‘O’ pintada
amb pinzell, és però la companyia d’un llenguatge asiàtic que més tard, a la contraportada podem saber què és
japonès.
Així doncs, la
projecció tradicional s’amplia i deixa de ser només una dialèctica exclusivament amb el món occidental, no només
amb els poemes traduïts al japonès que podem trobar al llibre, sinó amb referències
literàries i culturals a la cultura japonesa com per exemple a la gran poeta
Toshiko Hirata o amb les imatges més modernes i contemporànies amb el ‘Poema
Kawaii’ on trobem la imatge de Hello Kitty pentinant-se davant de l’espill o el
poema ‘Mètode Suzuki’ que fa referència a l’aprenentatge i a la música.
Però és dins del
context de la cultura occidental on nosaltres lectors juguem al sambori amb
ella i amb la història cultural i religiosa. Esdevé en el llibre una llosa que
carregada als muscles va caminant amb els versos, com una creu arrossegada
al camí de l’execució, com un núvol negre constant als ulls que ens fa veure la
imatge amb poca claredat, com aquell que camina entre la foscor del bosc a
mitjanit. I així trobem nombroses referències bíbliques als poemes com el
personatge de Job que cau en desgràcia i a qui l’autora aconsella:
Si el pes dels anys et fa encorbar
Encrossa’l amb paciència.
Que és de justos repartir,
D’honestos abdicar,
De savis badallar.
La voluntat
conceptual de la immanència que aparentment ens enganya vers l’efímer de l’existència
humana ens ve donada ‘caducs com som’ amb tots els punts que trobem dissonants
al llarg del llibre amb ‘un forat a la butxaca’, ‘la presó de l’orgull’, ‘les
pàgines en blanc’ ‘un ganivet’, ‘el pèl a la sopa’, ‘les ales per a fugir’,
etc.
La dialèctica no
és només diacrònica sinó que també és sincrònica del aquí i el ara i sense
interferències. L’autora estableix una connexió directa amb el poeta portuguès
Fernando Pessoa a la tercera part del llibre amb el títol ‘Pessoais’ i on ella
mateixa confessa la seua admiració i el mestratge de Pessoa, mestratge que li
cau al damunt dels muscles i on la llosa esdevé imatge central, pèrfida i
definitòria i on al poema amb aquest títol ‘Llosa’ la poeta dona a conèixer la
sublimitat del seus versos i a partir de la seua persona, explora la figura del Déu, de l’autoritat, d’algú que ocupa un lloc i una dimensió diferent i que
ella el denomina ‘Ell’ amb majúscules. No ens ha d’estranyar que l’autora es
pregunte:
Després d’Ell,
Com podria escriure mai més
Sens trair-lo?
I torna una vegada
més a caure de genolls —ja ho havia fet al començament del llibre, davant el
sentiment de culpa:
Estic condemnada per sempre
A escriure de genolls.
No només Pessoa conversa
amb Montserrat Costas dins d’aquesta Murga,
també ho fa amb la tradició catalana amb altres poetes contemporanis i ho fa
amb poemes que ella denomina ‘Collage’ i que podem trobar a la part de ‘Llums
de neó’ amb Maria-Mercè Marçal, Salvat, Vinyoli, Sampere on el binomi de
concepte-realitat, abstracte-concret i universal-particular és fa diàfan i
feroç com podem veure al poema ‘Quadre inacabat’:
Ja està:
L’instant perfecte,
L’infinit,
La humanitat.
Deixar el pinzell perquè toca parar taula.
Del tot inútil interpretar els matisos...
Triomf de la fragilitat.
Morir per no veure més l’obra.
L’instant i
l’infinit, no són les pulsions primigènies de la creació poètica? No és allò
subjacent, allò encara intuïtiu rere la voluntat de comunicar de la poesia?
És doncs
inevitable quan llegim poesia, quan pensem en poesia i fins i tot quan els més agosarats
fem servir temorosament l’acció crítica de la poesia, ens endinsem en un moviment
quasi autòmat cap a un terreny que per a nosaltres —lectors— ens és totalment
desconegut, però què així i tot ens creem amb tot el dret d’envair-lo. I volem
saber a qualsevol preu quin és el propòsit de la poesia, quin és el nucli de la
poeta, allò que a l’autora li fa engegar la màquina de l’escriptura. I mentre
nosaltres seiem a la cadira baixa i tauleta de cafè amb el llibre a la mà una
nit d’estiu en què els estels llueixen amb tot esplendor, la suau ona de
fragància del gessamí que a glopades arriba a un terrat senzill i net, ben
arreglat i afalagat. Un terrat on a trenc de dia deixa veure tota la immensitat
de les muntanyes que rodegen la casa, el poble, la seua gent, els colors de foc
intensos i apocalíptics ens sentim poderosos davant el fet d’haver descobert
l’essència de la poeta, la seua sublim forma subjacent a l’escriptura. No podem
ja fer res que caure nosaltres també genolls a terra i oferir la nostra culpa i
emparar-nos a la sort fent-li cas a la poeta que ens tanca la porta de La Murga amb tota una declaració lírica,
desvetllant-nos la veritat més absoluta que ella posseeix: la seua raó poètica,
el motor que l’empeny a dialogar amb les paraules i les imatges que viuen dins
d’ella, que conformen la seua murga: ‘I quan tens tots els flancs oberts/ ja no
pots fer altra cosa que poemes’.
