L’origen

Amics aquí vos deixe un conte de l'adolescència...m'ha fet gràcia trobar-lo perdut entre papers vells.... 

Tornava a mirar el rellotge. Només un minut havia passat des de l’última vegada. Unes quantes ratlles desbaratades, inexactes, encara indefinides, componien l’esborrany del quadre que treballava. No podia ni sabia blasmar el temps. Aquell temps que cada vegada més li costava controlar. Les ratlles d’aquell quadre se li desfeien en mil fils que li envoltaven el coll d’aquell espai petit, on només una taula, una cadira i una ampolla mig buida de vi l’acompanyaven dia i nit. Encara el quadre era part del seu pensament, de l’ànima d’Afrodita. Si, ho heu encertat, ella tenia un nom mitològic.

Sa mare va decidir posar-li aquest nom perquè deia que com Afrodita, la mar li havia donat l’existència. Va ser una nit de lluna plena enmig de rialles i foc. Potser per això viu vora mar. La mare sempre li deia que l’aigua era el principi de la vida ‘tot naix de l’aigua filla’ però també, tot allò que mor, retorna a ella. L’amor i la mort s’assemblen. Per això sempre li deia que no es fiara mai de la mar, que no es donara a les seues mans, que el goig de voler entregar-se al ritme de les seues ones i ballar amb ella, podia acabar per engolir-te i deixar-te trist i soles com una clòtxina que la mar, tirana i flonja, escup.

I allà es trobava Afrodita, mirant amb els ulls blancs i immòbils, clavats a la puresa del llenç que tenia al davant. Les ratlles burletes li feien l’ullet a aquell harmoniós paisatge que se li imposava enllestit com un guerrer i li badava la pell. Allà es trobava, ferm i clar com la llum del sol, el déu Caos obrint l’espai agafat de la mà a la deessa Gaia, qui envoltada de setí blanc, daurat i blau donava a llum al cel, les muntanyes i la mar. La mar, aquella mar….. Una superfície blava anava fugint cap al color del foc, les lleis de l’altre món posaven del color de la magrana l’encís d’aquelles dues meitats. Tot aquest paisatge de sobte feia formar els quatre buits del seu quadre: l’origen.

El fum del cigarret era cada vegada més fi…ja havia acabat d’engegar cap a l’eteri defora. La seua curta vida una vegada més havia acabat sense que se l’hagués ni tan sols acostat als llavis. I de nou començava el ritual, i tornava agafar un altre cigarret. Quan deixava a la taula l’encenedor negre, tot just al costat de la caixeta d’argent que sempre hi és a l’esquerra de la taula va sonar el telèfon. Aquell so va ser tan inesperat que va llançar l’encenedor per la finestra. Un so, desordenat i estrepitós, que havia aconseguit fer trontollar-li l’ànima i l’espai que havia maldat per construir amb l’ansietat de tot acte creatiu. Va penjar el telèfon sense acomiadar-se, el va deixar caure amb una suavitat inusual, como si un teixit de setí de sobte li tocara la pell. Va pensar que potser a ella no li faria tant de mal. Els seus ulls es van quedar quiets i fidels al reflex del sol en la mar. No podia ser, la mare no podia ésser allà, ella no podia deixar-la sense terra i exiliada i anar-se’n amb ell. La mare no podia fer-li això a la seua filla. Ella no volia plorar, però ja la pell la tenia mullada....de la mateixa manera que la mare ho estaria ben aviat.

Va tancar la finestra d’un cop. Crec que el va fer en mil bocins el cristall, no ho recorde bé. La mar faria pagar ben car el fet d’haver-la estripat de la seua arrel, la seua matriu primera. La mare no podia ara ser d’ell. Va tornar a seure davant del paper blanc i el carbonet ja li havia donat la careta de la mare en la deessa Gaia donant a llum al cel, les muntanyes i la mar. Va comprendre doncs, que l’havia traït, que juntament amb el déu Caos, la mare s’havia tornat contra ella. Òrfena i abandonada. No li ho perdonaria, de cap manera ho faria. Poc a poc la fúria desapareixia i només havia restat intacte, la taula on treballava, on es trobava el primer esborrany d’aquell origen. Va començar a riure com si s’hagués tornat boja. No podia creure que ja tenia un nom per a un quadre que ni tan sols estava fet. La traïció de la mare se li va agafar al coll amb un sac ple de dubtes, per què havia passat allò? I ara, què faria? Es quedaria sola, soleta al món. Sola i insegura. I les preguntes no li paraven de fer interrogants al cap fins que quan va voler parar, no va poder, i una cadena de preguntes li ofegaven burletes l’ànima aquella tarda d’estiu. I el pensament tremolava, com li tremolaven de fred les mans i els peus, sense recer.

He de fugir d’aquesta tragèdia, he d’eixir d’aquest càstig que em colpeja la ment. I ara, ara si, ara vaig a demanar-te que m’expliques, que sigues valent, i em digues perquè. I aquesta baula de missatges anaven repetint-se com si volgués que foren realitat, com si les volgués capturar al seu costat abans de que marxaren amb el vent de ponent i, també com la mare, la deixaren sola. Volia demanar-li al lladre que li digués perquè li havia robat el seu origen. Perquè ten dus a la mare….però la por, la por més sublim la va deixar clavada al terra com un pal, i no es podia moure.  

Després de que un crit fes que esclatara un pitxer de cristall que hi havia prop de la finestra, va començar a córrer cap a l’escala. I se’n va anar. No sabia si era fúria, dolor o impotència, o potser tot, el que feia que corregués. I corria i corria sense aturall, sense adonar-se del que passava al seu voltant. Només volia arribar amb ell. I allà estava.

De sobte, la va trobar de front, la mar, el lloc que li va donar la vida i el lloc mateix que ara va donar fi a la de la seua mare. Havia arribat, amb les mans plenes de justícia, i amb un udol arrapat al pit, que clamava explicacions i drets. No se que li va passar. Va començar a córrer, aturar aquell deler als seus peus era una odissea. Fins que va mirar als ulls a l’assassí. Per la vora amb els peus tocant l’aigua, aquella aigua que maldava per ser lliure, caminava sense destí, i en aquest caminar, algú mirava, potser li voldrien parlar, preguntar-li, o potser que com ella esperaven alguna desposta.

            La mare era com un peix, tenia debilitat per nedar nua, allà capbussar-se en la profunditat de les aigües, segons ella em deia, era com estar dins de la panxa de la mare. Li agradava tant anar a nedar a la mar quan al cel lluïa tan ferma i autoritària la lluna plena…però no és just aquest càstig….la volies tota per a tu i per això l’has engolida fins al final dels teus nervis. Però tanmateix no em contestaràs, no em diràs res. Sé que no ho faràs. Ara la fura et fa esclatar les ones una i mil vegades…totes les vegades que es xucla la meua angoixa.

            Cada vegada caminava més i més ràpidament poc a poc podia veure que havia esgotat les forces i vaig caure a la sorra. No sé quan de temps vaig ésser allà al terra, fins que vaig agafar la força i vaig alçar el cap que quasi tenia colgat entre les cames. Els meus ulls van trobar un home que seia i observava el ball de la mar amb deteniment. Vaig fer el mateix que ell, et mirava, mirava el teu final i el teu començament. Tenia una canya de peixcar. Estava assegut en una cadira d’aquelles de colors que venen ben barates als centres comercials. Allà assegut davant de tu, pareixia que et parlara. Em moria de ganes de saber que t’estava contant, quins pensaments ocupaven la seua ment. Els seus ulls, grans, rodons i de color verd. Una sensació de pau que li omplia la cara. Portava molt de temps sense moure’s, crec que esperava que algun peix mossegués per fi l’ham. De la seua vella bosseta va traure una botella de plàstic amb alguna beguda dins. Es va alçar i es va apropar a mi. Els seus passos, el seu cos fort i vigorós, ferms en la distància però sense aturar-se, caminava, com aquell qui posseeix la virtut i l’experiència, la seguretat i la resignació.

—En vol?— em va preguntar.

—No gràcies, encara no he sopat i a més a més he de conduir.

—Jo vinc totes les nits, però quasi mai me’n porte cap peix a casa— em va dir amb tendresa.

            Un núvol de silenci, trist i melancòlic ens va abraçar en aquell moment. Potser va pensar que no volia parlar, però el paisatge era tan desconcertant que no volia interrompre l’escena amb paraules articulades pel neguit i el tedi.

            Les muntanyes, que beuen a la mar fugien dels ull com un oasi que el sedegós busca en el desert. El cel i la mar es tornaven un sol color, una sola força. Com un únic univers parlaven les ones.

—Bé, doncs…seguirem aquí asseguts, a l’aguait del peixos. Amb tants que n’hi ha a la mar, algun mossegarà, veritat?

—Cap dubte en tinc senyor—vaig contestar amb cert to d’ironia.

            I com si res haguera dit, va tornar a la seua cadira de colors envoltat en el mateix núvol de serenitat amb la què s’havia alçat. Jo, vaig caure a la sorra. Podia veure el cel que cada vegada s’enfosquia més i més. De sobte, un somriure innocent, ampli i enèrgic se’m dibuixava al rostre. Ara sabia que jo també l’esperaria, cada dia, com aquell home esperava al seu peix. I el cos sem va partir en mil bocins, com si la vida, la felicitat s’acabés en aquell precís moment. El moment de la confessió: la mar no m’havia robat la mare. Ella havia tornat al començament dels temps, al principi de la vida, a l’Origen, i cada nit pujaria enllà de les ones, com Afrodita, i vigilaria els meus somnis, deixant-me entre les mans els secrets de l’ànima amb la que jo pintaria per fi el quadre final.

I don't know how to love you...

I don't know how to love you without the sheaf,

without the mouth and the crying out voice

bleeding  as a tree without  roots:

death plunges into the sea as a fish

and deep, springing like a female deity

in the sky, shakes the salt words.

You caress my hair tenderly,

lacking of all solitude, mirroring offence.

Betrayed will remain love,

a ballast of defeated fear .

I'm sure you are back

onto the white moon and the blue ship

on you way to a blidfolded utopia telling you:

look at the ancestral honey eye

now that is still not too late.

                      Trans.by Andreu Torregrossa Morant

Versions poètiques: Frances Kruk II

Amics, aquí teniu un altre poema del agosarat llibre de la poeta Frances Kruk 'Dwarf Surge':

la sang del meu llebrer
dinàmiques generals
al meu rastre
cap zero a la vista però aquells
ulls al terra des de sempre
coagulant la terra des de sempre
i així on és que vas anar
-al no-res.
per què fas tard
-enlloc.

El no-res no és un gest
aquí 5000 anys
és com una vesprada
passada de voltes, Saliva,
on és que vas anar.

Versions Poètiques: Frances Kruk

De sobte fora de lloc.
internacionalment. tot indret
és buit
amb línies corrent endins El món
és la més petita de les cèl.lules
és particions amb la forma del radi
de la circumferència al centre.

Frances Kruk del llibre 'Dwarf Surge'.

Loose Nets

            To J. P.

From the centre to the edges,

My hands wide open,

Weaving the ether.

I shall bring you the bay leaves.

The secret is out,

Love, 

the key

To the ants inside, 

where me,

An exiled piece of map

Undoes knotted routes.

But now.

I shall bring you the word.

But now.

Between mouth and sex:

loose nets.

VOY MURIENDO PARA SALVARTE AMOR

Voy muriendo para salvarte amor

Y borracha me deshago de la culpa

Reflejada en el infierno de los exiliados.

He fallado. He caído con cada golpe

De hojas sedientas que hielan la tierra.

Cada célula de mi cuerpo rompe

Osadamente la pared de leche que emana

Como un volcán dentro de mi ser.

Amor que dices mi cuerpo

Amigos, por demanda popular aquí va el poema 'Amor que em dius el cos' traducido al castellano, normalmente la traducción para mí suele ser un poco libre si es que así se necesita dentro del poema mismo. A mi parecer, lo más importante es cumplir la función poética al màximo y para que un poema funcione la prosodia debe ser el primer criterio a cumplir. Esta no es una traducción tan libre pero si más literal y menos prosódica, juzgad vosotros amigos lectores que ya este poema mío ya no es y por tanto de él pierdo autoría....

Amor que dices mi cuerpo con la lengua de Petrarca,

Y hablas placeres de manzana y de sal abierta,

Canta el sentido colgado en pedazos de arena blanca

Cuando recitas el espanto de la voz evadida.

Nos miraba agazapada la luna llena

Y los dedos trenzados de tantas ganas

Bailaban impetuosos sobre la fruta.

Tu y yo amor, en el mar de espuma viva

Abríamos los dientes como un niño sin ganas

Y lamíamos labios y sexo y ojos sin brida.

Llovía en el corazón ahogado hojas de melancolía

Y la raíz de mi cuerpo firmaba tu locura.

Tu y yo amor, éramos, en la sombra de la noche

Náufragos aislados de sangre amarga a la deriva.

THAWING- 1989

A propòsit del desgel que sempre ve rere l'hivern i que obri el cor a la vida, vos deixe aquí una traducció meua de Maria-Mercè Marçal del llibre 'Desglaç' (1989):

UNTITLED POEM

  

I love you when I know you naked like a little girl,

like an open hand, like a high and tender call

that beckons me from a naked branch,

like a fish that forgets the fish hooks.

Like a terrified fish with a fish hook in its mouth.

Like an axe in the eyes of the mutilated child

in dreams, in flesh. Like blood that runs.

Naked like blood.

I love you when I know you naked like a knife,

like a vivid and offered leaf, like a thunderclap

that burns it, blind. Like the grass, like the rain.

Like my shadow, naked behind the frozen mirror.

As naked as a breast stuck to my lips.

Like the open lip of a toothless old man

Facing death. Like the disarmed

And open hour of thawing.

                       

                       Maria-Mercè Marçal (from the book 'Desglaç' (Thawing), published in 1989)

ESPEJO

Es el halo atávico vivo en tinta blanca
que recoge tu boca de mi pecho frío,
vendrá la luz que sostiene mi sangre
que me devolverá al mundo de los vivos
que mueren dentro de ti como sombras
en el espejo, corroído de tanto soñarte.

La ‘deshumanización’ de la mujer

Es difícil escribir, reflexionar, intentar dilucidar sobre determinadas actuaciones políticas cuando se está irremediablemente en el centro del conflicto y la pasión fervorosa que desencadena la sensación de injusticia nubla el pensamiento. Es entonces cuando el camino hacia la luz se torna más difícil y el saber enderezar nuestra voluntad hacia la justicia se hace aquí necesario.

Este es el caso que abrió el mes de febrero del año 2014. Fecha en la que ver al pueblo movilizado en las calles ejerciendo su derecho democrático de disconformidad hacia una total descabellada propuesta para eliminar el derecho al aborto, conlleva el calificar tal actuación como un atentado contra la libertad de la mujer, contra las libertades del individuo. Este hecho me ha llevado a preguntarme sobre las razones por las que un político como representante gubernamental de un pueblo en el siglo XXI no solo es responsable de una ejecución barbárica que ya ha sido discutida, explicada y reflexionada en el correr del siglo anterior, sino que además muestre con total orgullo su cara antidemocrática al negarse a escuchar la voz de su pueblo que clama encarecidamente reconsideración. Cualquier gobernante que no escucha la voluntad de su pueblo no hace uso de la democracia, sino que ejerce sobre él un poder totalitario.

La filósofa María Zambrano lo dice muy claro cuando afirma que ‘si se hubiera de definir la democracia podría hacerse diciendo que es la sociedad en la cual no sólo es permitido, sino exigido el ser persona’. Y es precisamente este ‘ser persona’ donde radica la problemática que ha creado la decisión ‘personal’ de este ministro y la respuesta que, no solo el pueblo español sino otros, le ha sido mostrado.

La ejecución de esta ley no es más que la clara actuación política de ‘deshumanización’ de las mujeres en un país europeo, supuestamente libre y con declarada participación de los derechos humanos. Es precisamente este proceso de deshumanización el desencadenante de una ley como esta. Cualquier ciudadano libre, que sea parte de un estado democrático no puede ser tratado como un simple ‘medio’, como instrumento de gestación de vida. Esto solo pone de manifiesto de forma clara y contundente una situación de degradación hacia su persona como individuo. Las mujeres de toda sociedad, al igual que los hombres son parte de la ciudadanía y como tales deben tener las mismas obligaciones, y sin duda alguna, los mismo derechos. Si de lo que aquí se trata es de ser ciudadano ‘a medias’, es decir, solamente adherido al pueblo por las obligaciones y no por los derechos, entonces debemos declarar esta sociedad como democráticamente parcial, de estado de privilegio, socialmente enferma, y culturalmente nula. La reflexión, entonces, debe empezar por su parte más simple pero a la vez más peligrosa, aquella tan arcaica como ya debatida y analizada: la instrumentalización política del cuerpo de la mujer. Por vez infinita debemos repetir a los oídos que han pasado centurias de sordera que la mujer no es solamente un cuerpo, sino un ser con cuerpo y con alma. Un cuerpo con capacidad biológica de traer la vida y un alma que le permite discernir sobre su propia actuación social, moral y política, como ser humano individual y como partícipe de la comunidad que le rodea. Una democracia sana, una sociedad libre, moderna y avanzada como debe ser cualquier país europeo, debe serlo en el conjunto de sus componentes, con la consideración de los derechos civiles y la protección de éstos, de todos sus integrantes por igual. Al negársele el derecho al aborto a la mujer, se le está negando la inclusión, se le está diciendo a la mujer, que no es digna de ser parte integrante de la sociedad en la que habita.

Es desgraciada una sociedad, un pueblo en la que la mujer no pueda ejercer uno de sus derechos más fundamentales: la elección de su propia maternidad, ¿es ésta una falta de confianza hacia su propio criterio moral? ¿Hacia su capacidad mental de discernimiento?

Defender el derecho a la vida del no-nacido es la excusa que siempre ponen aquellos que defienden la ley anti-aborto junto con los miembros eclesiásticos. Los hijos no deseados o malformados que tendrán una vida miserable y llena de sufrimientos para ellos y sus familias no quedan protegidos sino más bien al contrario, condenados. Y esta condena viene apoyada desde el momento en el que uno de los primeros recortes de presupuesto de este mismo gobierno ha sido las ayudas a la dependencia social y a todas las personas que no pueden valerse por sí mismas. La iglesia y sus seguidores pueden seguir engañándose así mismos al pensar que ellos y solo ellos son los encargados defender su derecho a la vida. La única persona que defiende, no solo el derecho a la vida, sino la obligación hacia la felicidad y el bienestar es la madre en un primer lugar. También pueden seguir engañándose al pensar que sus criterios personales pueden ser impuestos a los demás. Jamás, puede una ley ser el resultado de una convicción particular sino que es condición indispensable que sea el final del consenso avenido por el interés y la voluntad del pueblo, que lejos dista de ser tan vulnerable e inepto como el señor Gallardón cree. Esta ley esclaviza a la mujer de forma absoluta. Al impedir ejercer la libertad a la madre como mujer se está inevitablemente desprotegiendo al niño, puesto que el bienestar de los hijos depende exclusivamente de la disposición de la madre durante los primeros meses y de forma inevitable durante la gestación. Cuando una mujer decide abortar no lo hace sin conciencia o sin criterio sino con total y absoluto conocimiento de causa centrado en el futuro de su hijo. La mejor forma de proteger a un hijo es protegiendo a su madre. Y al decir esto creo no solamente defender los derechos de las mujeres como ciudadanos, sino los derechos a una vida vivida con total dignidad y hacia un bienestar común.

La incomprensión hacia esta ley supera cualquier ideología política. No tiene fundamento ninguno en ningún sistema, espacio o pensamiento. Y me ocasiona verdadera tristeza democrática, cultural y social el ver como algunas mujeres aplauden con frenesí semejante elogio hacia la degradación humana de la mujer. Esta no es una cuestión ideológica o de pesquisas de partido. Esta es, señoras y señor Gallardón, una cuestión más amplia que afecta de forma directa la salud y el futuro de una sociedad que quiere caminar hacia el progreso, hacia la integración y hacia la evolución misma de los pueblos.

NIRVANA

Hi ets lluny.
On la llàgrima
retroba la música
dels ulls balbs.
No saben que en secret
llances les ales
on només jo les veig.
I allà,
on tan fràgil és l'espasa
i tan forta la pell
tu i jo amor, hi serem.