L’origen

Amics aquí vos deixe un conte de l'adolescència...m'ha fet gràcia trobar-lo perdut entre papers vells.... 

Tornava a mirar el rellotge. Només un minut havia passat des de l’última vegada. Unes quantes ratlles desbaratades, inexactes, encara indefinides, componien l’esborrany del quadre que treballava. No podia ni sabia blasmar el temps. Aquell temps que cada vegada més li costava controlar. Les ratlles d’aquell quadre se li desfeien en mil fils que li envoltaven el coll d’aquell espai petit, on només una taula, una cadira i una ampolla mig buida de vi l’acompanyaven dia i nit. Encara el quadre era part del seu pensament, de l’ànima d’Afrodita. Si, ho heu encertat, ella tenia un nom mitològic.

Sa mare va decidir posar-li aquest nom perquè deia que com Afrodita, la mar li havia donat l’existència. Va ser una nit de lluna plena enmig de rialles i foc. Potser per això viu vora mar. La mare sempre li deia que l’aigua era el principi de la vida ‘tot naix de l’aigua filla’ però també, tot allò que mor, retorna a ella. L’amor i la mort s’assemblen. Per això sempre li deia que no es fiara mai de la mar, que no es donara a les seues mans, que el goig de voler entregar-se al ritme de les seues ones i ballar amb ella, podia acabar per engolir-te i deixar-te trist i soles com una clòtxina que la mar, tirana i flonja, escup.

I allà es trobava Afrodita, mirant amb els ulls blancs i immòbils, clavats a la puresa del llenç que tenia al davant. Les ratlles burletes li feien l’ullet a aquell harmoniós paisatge que se li imposava enllestit com un guerrer i li badava la pell. Allà es trobava, ferm i clar com la llum del sol, el déu Caos obrint l’espai agafat de la mà a la deessa Gaia, qui envoltada de setí blanc, daurat i blau donava a llum al cel, les muntanyes i la mar. La mar, aquella mar….. Una superfície blava anava fugint cap al color del foc, les lleis de l’altre món posaven del color de la magrana l’encís d’aquelles dues meitats. Tot aquest paisatge de sobte feia formar els quatre buits del seu quadre: l’origen.

El fum del cigarret era cada vegada més fi…ja havia acabat d’engegar cap a l’eteri defora. La seua curta vida una vegada més havia acabat sense que se l’hagués ni tan sols acostat als llavis. I de nou començava el ritual, i tornava agafar un altre cigarret. Quan deixava a la taula l’encenedor negre, tot just al costat de la caixeta d’argent que sempre hi és a l’esquerra de la taula va sonar el telèfon. Aquell so va ser tan inesperat que va llançar l’encenedor per la finestra. Un so, desordenat i estrepitós, que havia aconseguit fer trontollar-li l’ànima i l’espai que havia maldat per construir amb l’ansietat de tot acte creatiu. Va penjar el telèfon sense acomiadar-se, el va deixar caure amb una suavitat inusual, como si un teixit de setí de sobte li tocara la pell. Va pensar que potser a ella no li faria tant de mal. Els seus ulls es van quedar quiets i fidels al reflex del sol en la mar. No podia ser, la mare no podia ésser allà, ella no podia deixar-la sense terra i exiliada i anar-se’n amb ell. La mare no podia fer-li això a la seua filla. Ella no volia plorar, però ja la pell la tenia mullada....de la mateixa manera que la mare ho estaria ben aviat.

Va tancar la finestra d’un cop. Crec que el va fer en mil bocins el cristall, no ho recorde bé. La mar faria pagar ben car el fet d’haver-la estripat de la seua arrel, la seua matriu primera. La mare no podia ara ser d’ell. Va tornar a seure davant del paper blanc i el carbonet ja li havia donat la careta de la mare en la deessa Gaia donant a llum al cel, les muntanyes i la mar. Va comprendre doncs, que l’havia traït, que juntament amb el déu Caos, la mare s’havia tornat contra ella. Òrfena i abandonada. No li ho perdonaria, de cap manera ho faria. Poc a poc la fúria desapareixia i només havia restat intacte, la taula on treballava, on es trobava el primer esborrany d’aquell origen. Va començar a riure com si s’hagués tornat boja. No podia creure que ja tenia un nom per a un quadre que ni tan sols estava fet. La traïció de la mare se li va agafar al coll amb un sac ple de dubtes, per què havia passat allò? I ara, què faria? Es quedaria sola, soleta al món. Sola i insegura. I les preguntes no li paraven de fer interrogants al cap fins que quan va voler parar, no va poder, i una cadena de preguntes li ofegaven burletes l’ànima aquella tarda d’estiu. I el pensament tremolava, com li tremolaven de fred les mans i els peus, sense recer.

He de fugir d’aquesta tragèdia, he d’eixir d’aquest càstig que em colpeja la ment. I ara, ara si, ara vaig a demanar-te que m’expliques, que sigues valent, i em digues perquè. I aquesta baula de missatges anaven repetint-se com si volgués que foren realitat, com si les volgués capturar al seu costat abans de que marxaren amb el vent de ponent i, també com la mare, la deixaren sola. Volia demanar-li al lladre que li digués perquè li havia robat el seu origen. Perquè ten dus a la mare….però la por, la por més sublim la va deixar clavada al terra com un pal, i no es podia moure.  

Després de que un crit fes que esclatara un pitxer de cristall que hi havia prop de la finestra, va començar a córrer cap a l’escala. I se’n va anar. No sabia si era fúria, dolor o impotència, o potser tot, el que feia que corregués. I corria i corria sense aturall, sense adonar-se del que passava al seu voltant. Només volia arribar amb ell. I allà estava.

De sobte, la va trobar de front, la mar, el lloc que li va donar la vida i el lloc mateix que ara va donar fi a la de la seua mare. Havia arribat, amb les mans plenes de justícia, i amb un udol arrapat al pit, que clamava explicacions i drets. No se que li va passar. Va començar a córrer, aturar aquell deler als seus peus era una odissea. Fins que va mirar als ulls a l’assassí. Per la vora amb els peus tocant l’aigua, aquella aigua que maldava per ser lliure, caminava sense destí, i en aquest caminar, algú mirava, potser li voldrien parlar, preguntar-li, o potser que com ella esperaven alguna desposta.

            La mare era com un peix, tenia debilitat per nedar nua, allà capbussar-se en la profunditat de les aigües, segons ella em deia, era com estar dins de la panxa de la mare. Li agradava tant anar a nedar a la mar quan al cel lluïa tan ferma i autoritària la lluna plena…però no és just aquest càstig….la volies tota per a tu i per això l’has engolida fins al final dels teus nervis. Però tanmateix no em contestaràs, no em diràs res. Sé que no ho faràs. Ara la fura et fa esclatar les ones una i mil vegades…totes les vegades que es xucla la meua angoixa.

            Cada vegada caminava més i més ràpidament poc a poc podia veure que havia esgotat les forces i vaig caure a la sorra. No sé quan de temps vaig ésser allà al terra, fins que vaig agafar la força i vaig alçar el cap que quasi tenia colgat entre les cames. Els meus ulls van trobar un home que seia i observava el ball de la mar amb deteniment. Vaig fer el mateix que ell, et mirava, mirava el teu final i el teu començament. Tenia una canya de peixcar. Estava assegut en una cadira d’aquelles de colors que venen ben barates als centres comercials. Allà assegut davant de tu, pareixia que et parlara. Em moria de ganes de saber que t’estava contant, quins pensaments ocupaven la seua ment. Els seus ulls, grans, rodons i de color verd. Una sensació de pau que li omplia la cara. Portava molt de temps sense moure’s, crec que esperava que algun peix mossegués per fi l’ham. De la seua vella bosseta va traure una botella de plàstic amb alguna beguda dins. Es va alçar i es va apropar a mi. Els seus passos, el seu cos fort i vigorós, ferms en la distància però sense aturar-se, caminava, com aquell qui posseeix la virtut i l’experiència, la seguretat i la resignació.

—En vol?— em va preguntar.

—No gràcies, encara no he sopat i a més a més he de conduir.

—Jo vinc totes les nits, però quasi mai me’n porte cap peix a casa— em va dir amb tendresa.

            Un núvol de silenci, trist i melancòlic ens va abraçar en aquell moment. Potser va pensar que no volia parlar, però el paisatge era tan desconcertant que no volia interrompre l’escena amb paraules articulades pel neguit i el tedi.

            Les muntanyes, que beuen a la mar fugien dels ull com un oasi que el sedegós busca en el desert. El cel i la mar es tornaven un sol color, una sola força. Com un únic univers parlaven les ones.

—Bé, doncs…seguirem aquí asseguts, a l’aguait del peixos. Amb tants que n’hi ha a la mar, algun mossegarà, veritat?

—Cap dubte en tinc senyor—vaig contestar amb cert to d’ironia.

            I com si res haguera dit, va tornar a la seua cadira de colors envoltat en el mateix núvol de serenitat amb la què s’havia alçat. Jo, vaig caure a la sorra. Podia veure el cel que cada vegada s’enfosquia més i més. De sobte, un somriure innocent, ampli i enèrgic se’m dibuixava al rostre. Ara sabia que jo també l’esperaria, cada dia, com aquell home esperava al seu peix. I el cos sem va partir en mil bocins, com si la vida, la felicitat s’acabés en aquell precís moment. El moment de la confessió: la mar no m’havia robat la mare. Ella havia tornat al començament dels temps, al principi de la vida, a l’Origen, i cada nit pujaria enllà de les ones, com Afrodita, i vigilaria els meus somnis, deixant-me entre les mans els secrets de l’ànima amb la que jo pintaria per fi el quadre final.