domingo, 26 de abril de 2020

EL COS TANCAT

26 d'abril 2020

A Londres la primavera sembla que ja ha arribat, abans d’hora, i llueix amb una vitalitat tan estranya que es fa irreal. Només puc obrir el balcó i seure fora. El meu balcó té un camí d’aigua obert. Un canal que arriba fins als denominats docksdel sud de la ciutat i on connecta amb el riu Tàmesi. Aquest canal on avui xiquets i famílies passegen amunt i avall, fan navegació amb canoes, on la gent va gaudint de l’alegria i la força que porta sempre l’aigua, no fa tant de temps que aquestes aigües portaven sofriment i tristesa. El canal s’utilitzava per transportar el carbó i el ferro que treien de les mines del Black Country. El Regent’s Canal, travessa de nord a sud per l’est de la ciutat. Als seus voltants vivien les famílies que treballaven a les fàbriques. Tota la família, el pare, la mare i els fills. Charles Dickens ens va parlar d’aquestes situacions i de l’explotació infantil dels barris de l’est a l’època victoriana. I no fa tant de temps que Oliver Twist corria per aquí. Per passar les barques carregades de carbó i ferro pels ponts, baixets i estrets, els homes i els xiquets havien de jeure dins la barca i amb les cames per amunt anar empentant. La força de l’home, la capacitat de treball i obediència va fer d’Anglaterra un país pròsper. Però jo ho mire tot des del balcó, des d’aquesta distància, tancada, i la diacronia d’aquells temps d’explotació física i moral se’m cola baix la pell. I pense: no estic tan malament. Podria aprofitar el tancament per escriure, acabar la novel.la que fa ja més d’un any que vaig començar, articles acadèmics per enllestir, acabar de consolidar un pla d’investigació, corregir treballs i exàmens, arrodonir un llibre de poemes. Feia unes setmanes, per concentrar-me en l’escriptura veia com a una única solució aïllar-me a qualsevol racó del món, com un retir d’escriptors durant un temps per escriure sense cap tribulació- no pensar en res ni en ningú, només en l’escriptura. Tot això ara que treballe quasi deu hores diàries front a l’ordinador perquè hem anat a fer-ho tot online de la nit al matí, sense cap formació. Aquest aïllament ha resultat en la multiplicació de la faena i amb ella l’exigència de producció. El cos mecanitzat. El cos controlat. Tancat dins d’ell mateix. El cos en constant producció ha estat capaç de reprimir les emocions i el desig. Són anys d’entrenament. Michel Foucault ens ha parlat amb una il·luminació abassegadora d’aquest cos mecanitzat. Sec al sofà i prenc el meu cafè amb un goig inesperat pensant que sóc lliure i avui només em dedicaré a escriure. Només hi ha silenci i flors. El sol reflecteix amb intensitat la llum sobre l’aigua d’un canal buit i tranquil que em retorna unes formes definides i abstractes. El cafè s’ha gelat. Aquest cos tancat només sap mirar.