domingo, 26 de abril de 2020

EL COS TANCAT

26 d'abril 2020

A Londres la primavera sembla que ja ha arribat, abans d’hora, i llueix amb una vitalitat tan estranya que es fa irreal. Només puc obrir el balcó i seure fora. El meu balcó té un camí d’aigua obert. Un canal que arriba fins als denominats docksdel sud de la ciutat i on connecta amb el riu Tàmesi. Aquest canal on avui xiquets i famílies passegen amunt i avall, fan navegació amb canoes, on la gent va gaudint de l’alegria i la força que porta sempre l’aigua, no fa tant de temps que aquestes aigües portaven sofriment i tristesa. El canal s’utilitzava per transportar el carbó i el ferro que treien de les mines del Black Country. El Regent’s Canal, travessa de nord a sud per l’est de la ciutat. Als seus voltants vivien les famílies que treballaven a les fàbriques. Tota la família, el pare, la mare i els fills. Charles Dickens ens va parlar d’aquestes situacions i de l’explotació infantil dels barris de l’est a l’època victoriana. I no fa tant de temps que Oliver Twist corria per aquí. Per passar les barques carregades de carbó i ferro pels ponts, baixets i estrets, els homes i els xiquets havien de jeure dins la barca i amb les cames per amunt anar empentant. La força de l’home, la capacitat de treball i obediència va fer d’Anglaterra un país pròsper. Però jo ho mire tot des del balcó, des d’aquesta distància, tancada, i la diacronia d’aquells temps d’explotació física i moral se’m cola baix la pell. I pense: no estic tan malament. Podria aprofitar el tancament per escriure, acabar la novel.la que fa ja més d’un any que vaig començar, articles acadèmics per enllestir, acabar de consolidar un pla d’investigació, corregir treballs i exàmens, arrodonir un llibre de poemes. Feia unes setmanes, per concentrar-me en l’escriptura veia com a una única solució aïllar-me a qualsevol racó del món, com un retir d’escriptors durant un temps per escriure sense cap tribulació- no pensar en res ni en ningú, només en l’escriptura. Tot això ara que treballe quasi deu hores diàries front a l’ordinador perquè hem anat a fer-ho tot online de la nit al matí, sense cap formació. Aquest aïllament ha resultat en la multiplicació de la faena i amb ella l’exigència de producció. El cos mecanitzat. El cos controlat. Tancat dins d’ell mateix. El cos en constant producció ha estat capaç de reprimir les emocions i el desig. Són anys d’entrenament. Michel Foucault ens ha parlat amb una il·luminació abassegadora d’aquest cos mecanitzat. Sec al sofà i prenc el meu cafè amb un goig inesperat pensant que sóc lliure i avui només em dedicaré a escriure. Només hi ha silenci i flors. El sol reflecteix amb intensitat la llum sobre l’aigua d’un canal buit i tranquil que em retorna unes formes definides i abstractes. El cafè s’ha gelat. Aquest cos tancat només sap mirar.  

domingo, 19 de mayo de 2019

Bioran (Agulles)

Bioran

A' chiad bhior;
              Bu sin a' ghoimh
                           A chàirich amb beàrn
                                         An cnàimh mo ghruaidh.

An dàrna bior;
              Bu sin an nàir'
                           A thàirng an t-eagel
                                        Ri chnàmh mo ghèill.

An treas bior;
               Bu sin an t-olc
                            Fo chuing na gràin
                                          An cnàimh mo ghluic.





Agulles

La primera agulla
               fou l'angoixa
                      que va fixar el buit
                                dins la galta.


La segona agulla
                fou la vergonya
                           que va clavar la paor
                                       dins la mandíbula.


La tercera agulla
               fou la maldat
                        que va posar el jou a l'odi
                                    dins la conca de l'ull.

viernes, 17 de mayo de 2019

Crann (Arbre)

Crann

Tha cuimhne leam,
mar a shuidh e rim thaobh,
a' dealbhadh craoibh,
thar dhuilleag pàipeir mhòir.

Bhòrc romham
dìomhaireachd.
Crann cian nan cànan,
le gach teanga Eòrasia,
a' tighinn bhon aon fhreumh.

Arbre
Recorde com
ell va seure amb mi
dibuixant un gran arbre
creuant el full de paper.

Va florir davant meu,
aquell misteri.
La vasta branca de la lingüística,
amb totes les llengües d'Euràsia
ascendent de la mateixa arrel.

Marcas Mac an Tuairneir del llibre Lus na Tùise (Espígol)

jueves, 4 de abril de 2019

FLAMA

Flama

Flama. Verí desert. 
Pell de serp que envolta
la meua llengua.
Fora de mi,


tot és un desdir de terra.

sábado, 10 de marzo de 2018

Ressenya d'Arrels Sagnants/ Bloody Roots (London: Francis Boutle Publishers) per Lluís Roda

El poeta valencià i erudit crític de literatura Lluís Roda ha oferit les següents paraules al llibre 'Arrels Sagnants/Bloody Roots'. La seua és una visió magistral de continguts, allò que en anglés diriem 'sharp' i llenguatge. Gràcies és poc. Aquí la teniu:

Acabe de llegir Bloody Roots / Arrels sagnants. Ets ben conscient de l'assumpte: "Writing aims at achieving literary perfection. Only this aim can open up the space of light, melt the darkness that would otherwise remain obscure when you close the book and put it back on the shelf." I aquesta consciència és saber-se part d'una tradició que ve de lluny a la qual l´única oportunitat que tenim de sumar-nos-hi és des del respecte a aquells que ens han precedit, però no podem aportar inhibició, sinó «creació» real, no imaginada: «Fets», «my birth into a world»... «Now, it is yours: you are the judge». Com el Nostre Senyor, al «Gènesi» («Ex-situ»): un naixement, una epifania. Benviguda al club dels folls, on Llull t'acull i el nostre (?), i d'Isabel de Villena estimat, Jaume Roig «provoca». És aquesta nítida consciència de la tradició la que com una premissa estableix les bases del llibre (volumet, volumot): tradició catalana (des d'Alacant/Londres), i universal (Baudalaire, Llull, Plath...) Les cinc expressions inicials, notablement diferents, de la «sang» i de l'«arrel» mostren la teua consciència lingüística i literària. No és igual. I aquest no és igual és importantíssim perquè obliga a l'actitud adient que el teu poemari (tot poemari) necessita: l'atenció temporal que voldríem perdurable. Uns poemes que depenen d'aquesta atenció sostinguda: indispensable, on cada mot és imprescindible perquè si no ho/el fóra, no hi seria. Deu anys de treballs forçats consistents a doblegar el llenguatge per tal de dir el que volem i no una altra cosa, però també que permeta dir-nos: dir el que no volem però que ens emmarca, ens atorga el sentit; ens assenyala. Com a títol de poema: «Advertiment al lector» em sembla genial. Al llibre has sabut construir un univers de referències singulars que l'agrupació en forma de llibre fa possible. Sempre. Però que en llibres fallits, falla. No és el teu cas. Has avançat amb peus de plom mentre t'expressaves lliurement: és a dir, no repetitivament. No previsiblement. Bé, d'acord. No l'has creat. L'has donat forma. Però has estat tu qui ho ha permés. Ben segur que els que han nascut morts i inservibles, no t'han servit: no els has compartit. Prenc com a valor tot el que has deixat i volgut compartir. Tot. No pot ser d'una altra manera. És precisament allò que no servia per a expressar-ho tot, el que deu haver quedat fora. I el que resta, ho ha expressat. Enhorabona. Fet. Aconseguit. Compartit. Experiència i llenguatge. Dins i fora. El teu primer llibre et mostra com el/la poeta fet/a que ets i que cal el 2018. Ningú no ens espera. Ja ho saps... Nosaltres no som novetat, quant a això. Sempre ha estat així. Fora del paradís tot és més (massa) complicat. Dins, també: «Guaita!». Qui parla? A qui convida a mirar? Déu a l'Arcàngel que espasa en mà vetlarà pel que li ha manat en produir-se l'expulsió? Birth o expulsió? Ens barraran el pas quan retornem? O caldrà espolsar-nos les espardenyes abans, com féu el nostra antic patró Vicentico Ferrer? Parla la serp? No, la serp, desdentegada, no té ulls: sols ullals. «El temps és una serp», això: el temps no té ulls però mossega, i qui mire el temps veurà el seu reflex: no veurà més enllà. El reflex del temps, el propi reflex nostre... Som sols temps?, serps? L'arrel, la sang i l'espaitemps que els uneix. No pretenc esgotar el poemari. Al contrari... Du també Adam l'ombra d'Eva cosida a l'esquena? La capacitat pro-ductiva (del poemari): de dur endavant, és gran. Un gran estímul per continuar endavant la peripècia genètica. Creativoparitòria o re-productiva. Posar-se a parir. Parir. Has escrit un bon llibre del que no te'n penediràs. No fa concessions. Tampoc la vida no les fa amb nosaltres... Sempre endavant! Temps al temps (o serp a la serp). Fora hi ha la llum. On entra, il·lumina. No la confongues amb el verí. Són enemigues. La sensibilitat et permetrà conéixer-ne la diferència. Però em sembla que ja la coneixes... No oblides que si les podem confondre és perquè s'assemblen, però si s'assemblen és perquè no són el mateix. Com tampoc no són el mateix l'arrel ni la sang ni les seues variades relacions: una de les quals pot ser la d'identitat... Però no l'única. Igual que passa amb Déu, per antonomasia... Per metonímia? I al contrari: per contraris... Un plaer llegir-te. La sensibilitat passa factura. Cuida't, doncs. O et cuidaran! Si algun mot et serveix, ja té sentit. Els teus m'han servit. 

viernes, 24 de marzo de 2017

M'esclaten les genives als quatre vents

Aquí teniu amics un altre poema en versió original publicat en traducció a l'anglès per Jennifer Arnold i publicat a la revista Trafika Europe no.7, Penn State University:

M’esclaten les genives als quatre vents
silenci, tenebra, els estels.
La lluna fa d’epitalami
i encén les boires de ponent.
Cap de setmana sagrat al Passat
i entre la pluja regust de vent amb rellent.
Vinc bategant un somni dins la pell.
Lo temps perdut.
Vigila, hi ha l’esparver.
Regiraré els capvespres viscuts:
escenes de plaer escadusser.
Paraules, imatges, cançons, sonets,
se’m queden tots entre les dents.
Visc al centre del cercle tenebrós
regalimant un desig cridaner

de menjar-me totes les paraules,
fugir al bosc i perdrem.

domingo, 27 de noviembre de 2016

Solstice


Your sex and mine are two mouths.
Don’t you feel what a dew kiss on the flesh!
What a nip, with the brightness of a living almond! 

What a talk with night-dew of an open gorge! 
What a dance, little tongues without bridle!
What a secret of a narrow pass! Our sexes,


love, are two mouths. And two sexes
rattling us now to the place of mouths.
A buried terror, the sunken echo of the bridle 

that tamed the dancing of the flesh,
We have the beach wide open:
Let’s launch here the desire of the living surf.


Your sex and my mouth alive,
in abundance, twisted together as if they were two sexes, 

intermingling liquors of the open fruit
and becoming, in full raving, mouths.
Mouths, corals in lacuna of flesh
where the hour feeds the fate and loses the bridle.


We are where the hour and the fate lose the bridle, 
where we ride on the spring living tide,
without sails, sliding along the wake of the flesh, 

my sex and your mouth: sexes
in the middle of the face and the crotch, mouths. 
Everything is an undulation of open salt.

Sea castles at a party, in the open night 
effacing signs and giving the bridle
of everything to the madness of mouths. 

Any dead leaf becomes alive
in the sunlight that gives dark light to the sexes 
and paints in carmine the flames of the flesh.

Let everything burn in a torrent of flesh
and let our open sap ripen!
Let the solstice of our sexes happen,
let the heart convert to rain every bridle!
Let the patches burst into a living tilth!
Let the forests flourish in thousands of mouths!


And let the mouths make the flesh
takes root, alive, like the open skin
with no bridle at the mirror of our sexes! 


(Transalted from Catalan 'Solstice' this poem was published in the book Terra de Mai by Maria-Mercè Marçal in 1982)