Ressenya d'Arrels Sagnants/ Bloody Roots (London: Francis Boutle Publishers) per Lluís Roda

El poeta valencià i erudit crític de literatura Lluís Roda ha oferit les següents paraules al llibre 'Arrels Sagnants/Bloody Roots'. La seua és una visió magistral de continguts, allò que en anglés diriem 'sharp' i llenguatge. Gràcies és poc. Aquí la teniu:

Acabe de llegir Bloody Roots / Arrels sagnants. Ets ben conscient de l'assumpte: "Writing aims at achieving literary perfection. Only this aim can open up the space of light, melt the darkness that would otherwise remain obscure when you close the book and put it back on the shelf." I aquesta consciència és saber-se part d'una tradició que ve de lluny a la qual l´única oportunitat que tenim de sumar-nos-hi és des del respecte a aquells que ens han precedit, però no podem aportar inhibició, sinó «creació» real, no imaginada: «Fets», «my birth into a world»... «Now, it is yours: you are the judge». Com el Nostre Senyor, al «Gènesi» («Ex-situ»): un naixement, una epifania. Benviguda al club dels folls, on Llull t'acull i el nostre (?), i d'Isabel de Villena estimat, Jaume Roig «provoca». És aquesta nítida consciència de la tradició la que com una premissa estableix les bases del llibre (volumet, volumot): tradició catalana (des d'Alacant/Londres), i universal (Baudalaire, Llull, Plath...) Les cinc expressions inicials, notablement diferents, de la «sang» i de l'«arrel» mostren la teua consciència lingüística i literària. No és igual. I aquest no és igual és importantíssim perquè obliga a l'actitud adient que el teu poemari (tot poemari) necessita: l'atenció temporal que voldríem perdurable. Uns poemes que depenen d'aquesta atenció sostinguda: indispensable, on cada mot és imprescindible perquè si no ho/el fóra, no hi seria. Deu anys de treballs forçats consistents a doblegar el llenguatge per tal de dir el que volem i no una altra cosa, però també que permeta dir-nos: dir el que no volem però que ens emmarca, ens atorga el sentit; ens assenyala. Com a títol de poema: «Advertiment al lector» em sembla genial. Al llibre has sabut construir un univers de referències singulars que l'agrupació en forma de llibre fa possible. Sempre. Però que en llibres fallits, falla. No és el teu cas. Has avançat amb peus de plom mentre t'expressaves lliurement: és a dir, no repetitivament. No previsiblement. Bé, d'acord. No l'has creat. L'has donat forma. Però has estat tu qui ho ha permés. Ben segur que els que han nascut morts i inservibles, no t'han servit: no els has compartit. Prenc com a valor tot el que has deixat i volgut compartir. Tot. No pot ser d'una altra manera. És precisament allò que no servia per a expressar-ho tot, el que deu haver quedat fora. I el que resta, ho ha expressat. Enhorabona. Fet. Aconseguit. Compartit. Experiència i llenguatge. Dins i fora. El teu primer llibre et mostra com el/la poeta fet/a que ets i que cal el 2018. Ningú no ens espera. Ja ho saps... Nosaltres no som novetat, quant a això. Sempre ha estat així. Fora del paradís tot és més (massa) complicat. Dins, també: «Guaita!». Qui parla? A qui convida a mirar? Déu a l'Arcàngel que espasa en mà vetlarà pel que li ha manat en produir-se l'expulsió? Birth o expulsió? Ens barraran el pas quan retornem? O caldrà espolsar-nos les espardenyes abans, com féu el nostra antic patró Vicentico Ferrer? Parla la serp? No, la serp, desdentegada, no té ulls: sols ullals. «El temps és una serp», això: el temps no té ulls però mossega, i qui mire el temps veurà el seu reflex: no veurà més enllà. El reflex del temps, el propi reflex nostre... Som sols temps?, serps? L'arrel, la sang i l'espaitemps que els uneix. No pretenc esgotar el poemari. Al contrari... Du també Adam l'ombra d'Eva cosida a l'esquena? La capacitat pro-ductiva (del poemari): de dur endavant, és gran. Un gran estímul per continuar endavant la peripècia genètica. Creativoparitòria o re-productiva. Posar-se a parir. Parir. Has escrit un bon llibre del que no te'n penediràs. No fa concessions. Tampoc la vida no les fa amb nosaltres... Sempre endavant! Temps al temps (o serp a la serp). Fora hi ha la llum. On entra, il·lumina. No la confongues amb el verí. Són enemigues. La sensibilitat et permetrà conéixer-ne la diferència. Però em sembla que ja la coneixes... No oblides que si les podem confondre és perquè s'assemblen, però si s'assemblen és perquè no són el mateix. Com tampoc no són el mateix l'arrel ni la sang ni les seues variades relacions: una de les quals pot ser la d'identitat... Però no l'única. Igual que passa amb Déu, per antonomasia... Per metonímia? I al contrari: per contraris... Un plaer llegir-te. La sensibilitat passa factura. Cuida't, doncs. O et cuidaran! Si algun mot et serveix, ja té sentit. Els teus m'han servit.