SILENCI I CEGUERA

He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara, com puc fer-la callar?

Anna Akhmàtova 

(tr. Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova)

 

Un dels privilegis més apreciats que tenim dins del mon acadèmic és sense cap dubte el debat. Les opcions que se’ns ofereixen com a investigadors de debatre amb els textos, amb la història, amb les diferents teories i perspectives a l’abast ens obrin els horitzons literaris i ens fan millor persones. La possibilitat de diàleg també se’ns presenta no només amb els col·legues sinó amb els estudiants que des de la seua pròpia perspectiva contribueixen a que aquests horitzons del pensament s’eixamplen. I dins d’aquesta illa que habitem professors i estudiants, tot i les desavinences hem de ser capaços d’utilitzar la paraula i salvar-nos de caure a l’abisme de l’esterilitat dialèctica. Però quan davant posicions contraries, la resposta s’estableix des d’un absolutisme tan inquisitiu que arriba a ser humiliant, el diàleg es tanca i totes les possibilitats de comunicació cauen al terra amb estrèpit, el col·lapse és imminent i l’intel·lecte ja no actua, s’estableix doncs una relació de poder que es basa en les forces de domini i subjugació. Aquesta és la història. Unes jornades a la universitat d’estudi i anàlisi sobre dos escriptors homes- els noms dels escriptors i la universitat no són importants, el sexe i l’espai sí. En aquestes jornades intervenen una sèrie de catedràtics i professors suposadament erudits- i dic suposadament perquè el concepte d’erudició porta implícit aquesta mesura d’amplitud crítica, conceptual i històrica derivada de l’etimologia de la paraula que designa algú que no és rude, és a dir, algú que no és ignorant i per tant coneixedor de les normes morals i de comportament social. Entre tots els ponents de les jornades només hi havia una dona jove. Aquesta dona acadèmica fa una ponència des del punt de vista de la teoria de gènere i exposa l’escriptor i la poesia com espai de lluita i investigació de la identitat, qüestionant així el cànon imperant i la història de la literatura catalana contemporània des del punt de vista patriarcal. Una ponència que si bé tenia els seus punts dèbils i rebatibles estava absolutament al mateix nivell conceptual i literari que la resta. Quan la nostra col·lega ha acabat la seua intervenció, no hi ha hagut cap pregunta. Ben al contrari, ha hagut una explosió verbal per part d’un dels participants que ha tancat tota possibilitat al diàleg, deixant la seua pròpia col·lega emmudida davant l’atac. Les paraules no qüestionaven, no demandaven justificació. Eren paraules de sentència, feridores, que apuntaven a la capacitat intel·lectual i d’anàlisi de la col·lega que subtilment assenyalaven una manca de coneixença del corpus poètic tractat. El públic sentia una incomoditat ferotge en silenci. Darrere d’aquesta explosió impulsiva s’amaga una actitud emprada, interioritzada social i simbòlicament molt perillosa. No es tracta d’un desacord de perspectives, es tracta d’una resposta abusiva causada per un impuls de rebuig cap la seua paraula. Aquest salt immediat, urgent, cridaner i aparentment insignificant ve en realitat, com ens diu la filòsofa Maria Zambrano al seu text ‘¿Por qué se escribe?’, de fora: ‘Hablamos porque algo nos apremia y el apremio llega de fuera, de una trampa en que las circunstancias pretenden cazarnos, y la palabra nos libra de ella’. I aquesta és precisament la perillositat. D’on l’amenaça? De quina circumstància és volia alliberar? Aquest és un perill invisible que no es veu ni es toca però que hi és. Un sostre de vidre magistralment present, davant de nosaltres. Iallà estàvem en silenci, ella també ho estava. I jo no podia deixar de pensar, com és possible? Però he callat i tot i que no ho he oblidat, he intentat entendre la situació, ho he parlat amb altres companys, serà qüestió de generacions..... Entre tots ho hem normalitzat, fins i tot ho hem justificat. La incomoditat d’aquella situació ha tardat en marxar. I quan ho ha fet ha retornat. S’ha repetit la situació. Els quatre homes ara intervenien a la taula rodona. Enceta la conversa de la taula la dona i torna l’explosió. Dues explosions el mateix dia del mateix acadèmic cap a la mateixa col·lega no és una desavinença puntual ni conceptual ni casual ni específica és un problema, i un problema gens banal, un conflicte amb un fons profund que posa en joc les significacions simbòliques cultural adquirides. Simone de Beauvoir ho va dir molt clar ‘el masclisme no és un problema de les dones, és un problema dels homes cap a les dones’. I aquesta premissa de la filosofa francesa s’ha confirmat quan la taula rodona no ha estat al voltant dels nostres escriptors homes sinó al voltant de la legitimació del discurs de la companya i llavors ha començat la condescendència. I nosaltres seguíem en silenci, totalment incòmodes, deixant que la nostra companya baixés el cap i tornés a emmudir. Per segona vegada en un dia. I enmig d’una incomprensió absoluta recordava l’últim article de Rosa Montero a El País ‘Amparar y callar’ on ens parla de les memòries de Ruben Darío ‘Confieso que he vivido’ on el ‘gran poeta’ escriu obertament una violació, amb tot tipus de detalls, amb un llenguatge literàriament bell… la nostra escriptora es debat enmig del fàstic i diu que no sap si li’n fa més la tranquil·litat amb la qual admet la violació, la insignificança que li concep a l’acte o al fet que aquest llibre s’ha estat llegint durant dècades per moltíssimes persones i ningú ha destacat la brutalitat de l’acte de la violació. Així ens diu Rosa es va creant una ceguera social que ho permet tot. Avui ens hem sentit moltes i molts de nosaltres incòmodes davant la situació que hem presenciat i hem callat, fins i tot ho hem intentat justificar. Però aquesta nit la responsabilitat ètica m’ha fet trencar el silenci i deixar de permetre-ho tot, i com acadèmica, escriptora i sobretot dona com ens deia María Zambrano, no puc deixar de ser fidel a tot allò que demana ser tret del silenci.