La paraula
La paraula, laberint fosc d’heura dolça
que cargola dins meu i desfà tota senyal de set.
I a tot bocí de gel que ara convoca
mostra el seu pit badat i calent de llet.
La paraula, veu del silenci, carboncle d’amor,
taca de sang que vetlla el meu somni.
Fueteja la mà vera del dolor
i trenca un so de plata amb tinta de mel i or.
Però no podrà mai la paraula ballar
si la taca de sang no li obri la porta,
I l’esglai, a caramull, l’alba enderroca.
Flama
Flama. Verí desert.
Pell de serp que envolta
la meua llengua.
Fora de mi,
tot és un desdir de terra.
Potser a tu la nafra no et ratlle el cos
ni t’esclate a les mans la casa.
Quan la por et gemega a cau d’orella
Tanca la mà i engega el plor camí de l’era.
Però ara, calla que et vull contar un secret:
és només la nit sorollosa qui parla.
Només vull escoltar paraules veres.
Però calla, no digues res.
Ara és el temps i la magrana de llet esclata,
i el pit, en mil bocins, porta la tristesa de l’ànima.
3 Poemes del ‘Llibre de la por’. Londres 2011.
Nomes vull dir-te, que avant! amb aquesta nova iniciativa, que sóc amb tu i que t'envio la meva llum. Una abraçada.
ResponderEliminarSandra D.