Ho he tornat a
fer.
He tornat a
maleir
la passió
aferrissada
que menja llavis,
mans i peus.
He resseguit amb
la llengua
el cau d’orella
que et conta que
et deixaré cega
i òrfena de pell.
La mel dels meus
ulls
M’empaita de dins
a fora
I et xucla la
teua arrel.
Si. He triomfat
amb la malifeta.
No et trobaran.
Ningú.
Ni tal sols el
vent.
T’he llepat amb
les ungles el fàstic.
I del plaer d’una mar de romer he fugit
colgant al teu
cor la set.
Amor, dins
d’aquest cau, et sabré.
Un poema preciós amb una força poèyica única.
ResponderEliminarUna abraçada.
Gràcies Sandra. Una abraçada.
ResponderEliminarmolt guapet teta,un beset
ResponderEliminarQuina força! m'agraden les imatges tan suggerents "i del plaer d'una mar de romer he fugit/ colgant al teu cor la set". Una abraçada des del barranc blanc.
ResponderEliminarQue perillosa la poesia. Va sempre de la mà del desalenar-se?
ResponderEliminarM'agrada molt aquest apunt teu de la poesia, perill... No entenc molt bé la teua pregunta. Si et refereixes a què escriure poesia va de la mà del desalenar-se et diré que mai és així en mi. Per a mi hi ha d'haver alguna cosa que em punxe. El moment en què el poema esclata i sempre ixen les paraules amb força com una font d'aigua... no sé si t'he pogut contestar! Gràcies Felip pel teu temps.
ResponderEliminar