sábado, 10 de marzo de 2018

Ressenya d'Arrels Sagnants/ Bloody Roots (London: Francis Boutle Publishers) per Lluís Roda

El poeta valencià i erudit crític de literatura Lluís Roda ha oferit les següents paraules al llibre 'Arrels Sagnants/Bloody Roots'. La seua és una visió magistral de continguts, allò que en anglés diriem 'sharp' i llenguatge. Gràcies és poc. Aquí la teniu:

Acabe de llegir Bloody Roots / Arrels sagnants. I novament vull donar-te les gràcies per haver-me'l enviat. La veritat és que no sempre podem estar atents a totes les novetats que ixen i llibres de valor com el teu se m'escaparien... Ets ben conscient de l'assumpte: "Writing aims at achieving literary perfection. Only this aim can open up the space of light, melt the darkness that would otherwise remain obscure when you close the book and put it back on the shelf." I aquesta consciència és saber-se part d'una tradició que ve de lluny a la qual l´única oportunitat que tenim de sumar-nos-hi és des del respecte a aquells que ens han precedit, però no podem aportar inhibició, sinó «creació» real, no imaginada: «Fets», «my birth into a world»... «Now, it is yours: you are the judge». Com el Nostre Senyor, al «Gènesi» («Ex-situ»): un naixement, una epifania. Benviguda al club dels folls, on Llull t'acull i el nostre (?), i d'Isabel de Villena estimat, Jaume Roig «provoca». És aquesta nítida consciència de la tradició la que com una premissa estableix les bases del llibre (volumet, volumot): tradició catalana (des d'Alacant/Londres), i universal (Baudalaire, Llull, Plath...) Les cinc expressions inicials, notablement diferents, de la «sang» i de l'«arrel» mostren la teua consciència lingüística i literària. No és igual. I aquest no és igual és importantíssim perquè obliga a l'actitud adient que el teu poemari (tot poemari) necessita: l'atenció temporal que voldríem perdurable. Uns poemes que depenen d'aquesta atenció sostinguda: indispensable, on cada mot és imprescindible perquè si no ho/el fóra, no hi seria. Deu anys de treballs forçats consistents a doblegar el llenguatge per tal de dir el que volem i no una altra cosa, però també que permeta dir-nos: dir el que no volem però que ens emmarca, ens atorga el sentit; ens assenyala. Com a títol de poema: «Advertiment al lector» em sembla genial. Al llibre has sabut construir un univers de referències singulars que l'agrupació en forma de llibre fa possible. Sempre. Però que en llibres fallits, falla. No és el teu cas. Has avançat amb peus de plom mentre t'expressaves lliurement: és a dir, no repetitivament. No previsiblement. Bé, d'acord. No l'has creat. L'has donat forma. Però has estat tu qui ho ha permés. Ben segur que els que han nascut morts i inservibles, no t'han servit: no els has compartit. Prenc com a valor tot el que has deixat i volgut compartir. Tot. No pot ser d'una altra manera. És precisament allò que no servia per a expressar-ho tot, el que deu haver quedat fora. I el que resta, ho ha expressat. Enhorabona. Fet. Aconseguit. Compartit. Experiència i llenguatge. Dins i fora. El teu primer llibre et mostra com el/la poeta fet/a que ets i que cal el 2018. Ningú no ens espera. Ja ho saps... Nosaltres no som novetat, quant a això. Sempre ha estat així. Fora del paradís tot és més (massa) complicat. Dins, també: «Guaita!». Qui parla? A qui convida a mirar? Déu a l'Arcàngel que espasa en mà vetlarà pel que li ha manat en produir-se l'expulsió? Birth o expulsió? Ens barraran el pas quan retornem? O caldrà espolsar-nos les espardenyes abans, com féu el nostra antic patró Vicentico Ferrer? Parla la serp? No, la serp, desdentegada, no té ulls: sols ullals. «El temps és una serp», això: el temps no té ulls però mossega, i qui mire el temps veurà el seu reflex: no veurà més enllà. El reflex del temps, el propi reflex nostre... Som sols temps?, serps? L'arrel, la sang i l'espaitemps que els uneix. No pretenc esgotar el poemari. Al contrari... Du també Adam l'ombra d'Eva cosida a l'esquena? La capacitat pro-ductiva (del poemari): de dur endavant, és gran. Un gran estímul per continuar endavant la peripècia genètica. Creativoparitòria o re-productiva. Posar-se a parir. Parir. Has escrit un bon llibre del que no te'n penediràs. No fa concessions. Tampoc la vida no les fa amb nosaltres... Sempre endavant! Temps al temps (o serp a la serp). Fora hi ha la llum. On entra, il·lumina. No la confongues amb el verí. Són enemigues. La sensibilitat et permetrà conéixer-ne la diferència. Però em sembla que ja la coneixes... No oblides que si les podem confondre és perquè s'assemblen, però si s'assemblen és perquè no són el mateix. Com tampoc no són el mateix l'arrel ni la sang ni les seues variades relacions: una de les quals pot ser la d'identitat... Però no l'única. Igual que passa amb Déu, per antonomasia... Per metonímia? I al contrari: per contraris... Un plaer llegir-te. La sensibilitat passa factura. Cuida't, doncs. O et cuidaran! Si algun mot et serveix, ja té sentit. Els teus m'han servit. 

viernes, 24 de marzo de 2017

M'esclaten les genives als quatre vents

Aquí teniu amics un altre poema en versió original publicat en traducció a l'anglès per Jennifer Arnold i publicat a la revista Trafika Europe no.7, Penn State University:

M’esclaten les genives als quatre vents
silenci, tenebra, els estels.
La lluna fa d’epitalami
i encén les boires de ponent.
Cap de setmana sagrat al Passat
i entre la pluja regust de vent amb rellent.
Vinc bategant un somni dins la pell.
Lo temps perdut.
Vigila, hi ha l’esparver.
Regiraré els capvespres viscuts:
escenes de plaer escadusser.
Paraules, imatges, cançons, sonets,
se’m queden tots entre les dents.
Visc al centre del cercle tenebrós
regalimant un desig cridaner

de menjar-me totes les paraules,
fugir al bosc i perdrem.

domingo, 27 de noviembre de 2016

Solstice


Your sex and mine are two mouths.
Don’t you feel what a dew kiss on the flesh!
What a nip, with the brightness of a living almond! 

What a talk with night-dew of an open gorge! 
What a dance, little tongues without bridle!
What a secret of a narrow pass! Our sexes,


love, are two mouths. And two sexes
rattling us now to the place of mouths.
A buried terror, the sunken echo of the bridle 

that tamed the dancing of the flesh,
We have the beach wide open:
Let’s launch here the desire of the living surf.


Your sex and my mouth alive,
in abundance, twisted together as if they were two sexes, 

intermingling liquors of the open fruit
and becoming, in full raving, mouths.
Mouths, corals in lacuna of flesh
where the hour feeds the fate and loses the bridle.


We are where the hour and the fate lose the bridle, 
where we ride on the spring living tide,
without sails, sliding along the wake of the flesh, 

my sex and your mouth: sexes
in the middle of the face and the crotch, mouths. 
Everything is an undulation of open salt.

Sea castles at a party, in the open night 
effacing signs and giving the bridle
of everything to the madness of mouths. 

Any dead leaf becomes alive
in the sunlight that gives dark light to the sexes 
and paints in carmine the flames of the flesh.

Let everything burn in a torrent of flesh
and let our open sap ripen!
Let the solstice of our sexes happen,
let the heart convert to rain every bridle!
Let the patches burst into a living tilth!
Let the forests flourish in thousands of mouths!


And let the mouths make the flesh
takes root, alive, like the open skin
with no bridle at the mirror of our sexes! 


(Transalted from Catalan 'Solstice' this poem was published in the book Terra de Mai by Maria-Mercè Marçal in 1982)

“Vam ser desertors del circ"

 Com un insecte cap a la llum
quan la llibertat és un tren
o qualsevol transport d’escap
on es perden les paraules
a l’ull de la tempesta
deixem la pell en l’acte
com una serp de cristall
baix l’esguard de la lluna
a l’anticipada vigília.

Al dia següent soterràrem
allò viscut de color de rosa
i escollirem una altra cançó
al cau d’un nou viatge.

Albúmina sense closca
dissolta en la immensitat
d’allò que en diem fat
--un futur fet de passat—
vam ser fantasmes sense diari,
escamot de vides fent fugina
maldant per fer present,
cansats d’esperar un futur.

Vam trencar la corda fluixa
que mantenia l’equilibri.

Vam ser desertors del circ.

Omar García-Obregón

Traducció del original en castellà "Fuimos desertores del circo" del poemari La fragmentación del paisaje (1999) finalista del XIX Premio Internacional de poesía Antonio Machado, Francia) 

lunes, 7 de noviembre de 2016

Decapitación (Acto Final)


Aqui teniu amics un poema vell en anys i vell en llengua-l'últim que vaig escriure en castellà, un poema que va ser final i també principi d'altres formes d'escriure, en un altra llengua, en la meua llengua... la de l'amor. Avui que també és dia de finals....vols el ofrene, és vostre si és que el voleu...

Todo es una cadena de hilos
alrededor de mi cuello.
Igor Estankona. 

DECAPITACIÓN

Como un perro en celo
lames mi imagen,
como un alma sedienta,
como un pez contra el cristal.
Sientes el frío del verano,
la humedad de la tierra
y el castigo del sol.
Tienes a tus pies mi pelo,
tus ojos en mi vientre
y tu boca, anzuelo de seda,
ya se ha enredado en mi cama.
Ayer,
el río arrastró tu sangre al mar
pero ha vuelto sólo, atemorizado,
dice que no te ha visto,
que no ha encontrado tu voz.
Hoy,
sólo queda mi fósil,
perenne y azul,
en lo alto de la montaña.


miércoles, 13 de julio de 2016

Una cama en llanto grita libertad

Nuair is tine an anam agus fileann se mar cogar chun beith in a guth
(Cuando el alma se hace fuego y vuelve en un suspiro a ser voz)


Para Sinéad.


Escribir,
una cama en llanto grita libertad
y en la invisible hora el nuncio 
inflama las manos tibias y suaves
entre las sábanas pérfidas del tiempo.
Libertad.
Donde el alma se vuelve mar
y el viento trae el velero que te ha de llevar.
Libertad.
Hálito gélido que arrastra tus ojos verdes
al sol,
que habla en secreto por boca herida
y entre sus dedos busca el calor.
Escribir sobre tu lecho libertad,
en hilos de fuego se derrama
el polvo ahogado en tu piel,
en las estrellas,
donde el alma en llama
se vuelve voz.
Allí, amiga mía, volverás,
entre la escarcha de la noche
y la sombra de la encina,
entre awen, lauburu y trisquel.

No te llevó nunca la muerte
sino que le fuiste eternamente a cantar.

miércoles, 6 de julio de 2016

Poema 8

Un altre poema en llengua original dels publicats a Trafika Europe no.7, Penn State University, Març 2016 en traducció per Jennifer Arnold:

Arriba la nit 
i la fosca ve per la finestra
i només un raig de vent 
i una olleta calenta
i la cuina bufant un vell cant
i l’anima cosida amb forats
i tot l’enyor del demà
i un ipad bullint
un telèfon vibrant
sembla que tot és vida,
quotidianitat,
senyals que tomben la follia
però allà, al cant dels infants
i els trobadors aïllats
un amarg so disfressat
amb fum i branques

alleta la sang sota les verandes.