viernes, 24 de marzo de 2017

M'esclaten les genives als quatre vents

Aquí teniu amics un altre poema en versió original publicat en traducció a l'anglès per Jennifer Arnold i publicat a la revista Trafika Europe no.7, Penn State University:

M’esclaten les genives als quatre vents
silenci, tenebra, els estels.
La lluna fa d’epitalami
i encén les boires de ponent.
Cap de setmana sagrat al Passat
i entre la pluja regust de vent amb rellent.
Vinc bategant un somni dins la pell.
Lo temps perdut.
Vigila, hi ha l’esparver.
Regiraré els capvespres viscuts:
escenes de plaer escadusser.
Paraules, imatges, cançons, sonets,
se’m queden tots entre les dents.
Visc al centre del cercle tenebrós
regalimant un desig cridaner

de menjar-me totes les paraules,
fugir al bosc i perdrem.

domingo, 27 de noviembre de 2016

Solstice


Your sex and mine are two mouths.
Don’t you feel what a dew kiss on the flesh!
What a nip, with the brightness of a living almond! 

What a talk with night-dew of an open gorge! 
What a dance, little tongues without bridle!
What a secret of a narrow pass! Our sexes,


love, are two mouths. And two sexes
rattling us now to the place of mouths.
A buried terror, the sunken echo of the bridle 

that tamed the dancing of the flesh,
We have the beach wide open:
Let’s launch here the desire of the living surf.


Your sex and my mouth alive,
in abundance, twisted together as if they were two sexes, 

intermingling liquors of the open fruit
and becoming, in full raving, mouths.
Mouths, corals in lacuna of flesh
where the hour feeds the fate and loses the bridle.


We are where the hour and the fate lose the bridle, 
where we ride on the spring living tide,
without sails, sliding along the wake of the flesh, 

my sex and your mouth: sexes
in the middle of the face and the crotch, mouths. 
Everything is an undulation of open salt.

Sea castles at a party, in the open night 
effacing signs and giving the bridle
of everything to the madness of mouths. 

Any dead leaf becomes alive
in the sunlight that gives dark light to the sexes 
and paints in carmine the flames of the flesh.

Let everything burn in a torrent of flesh
and let our open sap ripen!
Let the solstice of our sexes happen,
let the heart convert to rain every bridle!
Let the patches burst into a living tilth!
Let the forests flourish in thousands of mouths!


And let the mouths make the flesh
takes root, alive, like the open skin
with no bridle at the mirror of our sexes! 


(Transalted from Catalan 'Solstice' this poem was published in the book Terra de Mai by Maria-Mercè Marçal in 1982)

“Vam ser desertors del circ"

 Com un insecte cap a la llum
quan la llibertat és un tren
o qualsevol transport d’escap
on es perden les paraules
a l’ull de la tempesta
deixem la pell en l’acte
com una serp de cristall
baix l’esguard de la lluna
a l’anticipada vigília.

Al dia següent soterràrem
allò viscut de color de rosa
i escollirem una altra cançó
al cau d’un nou viatge.

Albúmina sense closca
dissolta en la immensitat
d’allò que en diem fat
--un futur fet de passat—
vam ser fantasmes sense diari,
escamot de vides fent fugina
maldant per fer present,
cansats d’esperar un futur.

Vam trencar la corda fluixa
que mantenia l’equilibri.

Vam ser desertors del circ.

Omar García-Obregón

Traducció del original en castellà "Fuimos desertores del circo" del poemari La fragmentación del paisaje (1999) finalista del XIX Premio Internacional de poesía Antonio Machado, Francia) 

lunes, 7 de noviembre de 2016

Decapitación (Acto Final)


Aqui teniu amics un poema vell en anys i vell en llengua-l'últim que vaig escriure en castellà, un poema que va ser final i també principi d'altres formes d'escriure, en un altra llengua, en la meua llengua... la de l'amor. Avui que també és dia de finals....vols el ofrene, és vostre si és que el voleu...

Todo es una cadena de hilos
alrededor de mi cuello.
Igor Estankona. 

DECAPITACIÓN

Como un perro en celo
lames mi imagen,
como un alma sedienta,
como un pez contra el cristal.
Sientes el frío del verano,
la humedad de la tierra
y el castigo del sol.
Tienes a tus pies mi pelo,
tus ojos en mi vientre
y tu boca, anzuelo de seda,
ya se ha enredado en mi cama.
Ayer,
el río arrastró tu sangre al mar
pero ha vuelto sólo, atemorizado,
dice que no te ha visto,
que no ha encontrado tu voz.
Hoy,
sólo queda mi fósil,
perenne y azul,
en lo alto de la montaña.


miércoles, 13 de julio de 2016

Una cama en llanto grita libertad

Nuair is tine an anam agus fileann se mar cogar chun beith in a guth
(Cuando el alma se hace fuego y vuelve en un suspiro a ser voz)


Para Sinéad.


Escribir,
una cama en llanto grita libertad
y en la invisible hora el nuncio 
inflama las manos tibias y suaves
entre las sábanas pérfidas del tiempo.
Libertad.
Donde el alma se vuelve mar
y el viento trae el velero que te ha de llevar.
Libertad.
Hálito gélido que arrastra tus ojos verdes
al sol,
que habla en secreto por boca herida
y entre sus dedos busca el calor.
Escribir sobre tu lecho libertad,
en hilos de fuego se derrama
el polvo ahogado en tu piel,
en las estrellas,
donde el alma en llama
se vuelve voz.
Allí, amiga mía, volverás,
entre la escarcha de la noche
y la sombra de la encina,
entre awen, lauburu y trisquel.

No te llevó nunca la muerte
sino que le fuiste eternamente a cantar.

miércoles, 6 de julio de 2016

Poema 8

Un altre poema en llengua original dels publicats a Trafika Europe no.7, Penn State University, Març 2016 en traducció per Jennifer Arnold:

Arriba la nit 
i la fosca ve per la finestra
i només un raig de vent 
i una olleta calenta
i la cuina bufant un vell cant
i l’anima cosida amb forats
i tot l’enyor del demà
i un ipad bullint
un telèfon vibrant
sembla que tot és vida,
quotidianitat,
senyals que tomben la follia
però allà, al cant dels infants
i els trobadors aïllats
un amarg so disfressat
amb fum i branques

alleta la sang sota les verandes.