‘Al teu davant passejo descalça’. Notes sobre el llibre De blanc setí.

La claredat diàfana i l’explícit desig carnal des de la qual ens engega el llibre De blanc setí només pot donar-se com a conseqüència de dos punts característics que bateguen rere aquesta aparent simplicitat: la fragmentació de l’existència i el reconeixement de la futilitat del cos. Una futilitat entesa com a principi lluminós i sotmès al procés racional. La conscient renúncia de l’ànima com a única forma de coneixement, el goig d’un cos femení generador de significats i la necessitat d’inserir-lo en el temps són les raons que fan d’aquests poemes l’espai on llengua i ritme van més enllà dels cims coneguts que divideixen l’ésser humà en dos parts antagòniques: l’ànima i el cos. La qüestió fonamental que se’ns presenta d’una poesia que es mou entre eixos tan marcadament contradictoris és fins a quin punt aquestos versos poden oferir-nos un nou camí, fins a quin punt el mateix modus operandi poètic limita la capacitat d’una existència encara en pas d’ésser possible. La feina del poeta no és qüestionar sinó oferir i endinsar-se a cor obert amb aquesta ofrena. I quan ho fa és conscient d’assumir totes les conseqüències que se’n deriven d’aquest acte. Així, amb aquesta agosarada actitud trobem el primer poema que obri el llibre al cos:

Ofrenar el cos obert

cloure les portes a l’ànima

i afermar-se amb les urpes

a una esquena

per no esllavissar-se el al buit.

Amb aquest indici d’obertura comença la dialèctica que domina el llibre i que s’anirà perfilant des de diferents angles. Si ha segut l’ànima la part de l’ésser humà que ens permet obrir-nos cap a la immortalitat, el cos és ara aquella dimensió que obrint-se dins la terrenal existència permet la transcendència.

El llibre es divideix en dues parts. La primera part és on pren protagonisme el so, les pulsions, els ritmes, com el lloc de la significació més enllà del llenguatge, com aquell espai que la filòsofa Julia Kristeva va denominar l’espai pre-simbòlic ‘semiòtic’: la chora, el lloc on la mobilitat articulada dels ritmes, els sons i els signes i on el text poètic es juga la seua validesa, el seu objectiu i on la poeta es debat mitjançant les imatges i el ritme per transcendir posicions, imatges i paraules a priori establerts dins un ordre patriarcal i castrador front les possibilitats que ofereix el cos eròtic. Des d’aquí mateix la poeta nega i genera alhora la seua existència tal i com succeeix en la dimensió de la chora. No és fins la segona part del llibre que la poeta ens porta al terreny simbòlic on el cos ja inserit dins la dialèctica malda per desxifrar tot el ventall de significats que encara hi són per definir.

El món simbòlic que és capaç d’arribar al moll de la significació corpòria és l’erotisme. En el llibre ens ve donat amb un joc de paraules on la poeta experimenta la voluptuositat del ritme poètic i els múltiples significats que ens pot oferir tal i com ens diu al poema ‘Rellotge de sorra’:

Amb prenys d’arena blanca

sobre la súplica d’aquest cos,

dibuixes la sinuesa meva

—nuesa sinuosa—

i degotes el segons sobre la pell.

Lluny ens queda l’erotisme de la tradició patriarcal que ha entès el cos de la dona com a font del mal, del pecat que arrossega l’ésser humà cap a la deixalla existència. Menyspreu que el cos femení s’ha guanyat de mans de l’home i sustentat per alguns teòrics com Bataille qui va distingir clarament al seu estudi Erotisme: mort i sensualitat (1962) el subjecte eròtic femení del masculí. Aquesta distinció, basada en el joc jeràrquic i dicotòmic tradicional ve donada per Bataille en la seua explicació del lloc que ocupa la dona dins de l’àmbit eròtic. I així ens diu: ‘no tota dona és una prostituta, però la prostitució és la conseqüència lògica de l’actitud femenina’. Una consideració simplista i temerosament conseqüent.

D’aquestes conseqüències ens parla l’escriptora al poema ‘La nostra història’, uns versos significatius per descobrir com aquest cos carregat de connotacions no gens intel·lectuals ha existit només en forma d’absència:

Quina obscura història la nostra,

que ens empeny a conèixer-nos

a gotes d’absència.

Però malgrat la situació, la poeta interroga ‘el com’ de la poesia, de quina manera és possible trencar l’espai donat i sobrepassar els propis límits, transgredir:

Quina és la penitència

que ens sotmet en vida

per alliberar la lletra?

Ella doncs té la resposta i va més enllà d’aquesta absència donada, de connotacions religioses ja establertes i viatja cap a les arrels de la creació primigènia i es llança a ensenyar-nos l’erotisme en estat pur. Eros tal i com ens apareix a la Teogonia d’Hesiode esdevé la força primordial de la creació, aquella força que naixent del caos dona pas a la creació del món. Eros no és un deu, ni cap divinitat sinó l’impuls necessari que precedeix tot acte creatiu i que es situa entre el cos i la paraula: ‘el parèntesi entre crits’/ ‘la sordesa fonètica d’un alé/ fa del sospir el crit’. Aquestos versos ens deixa veure la cara més forta d’Eros, aquella tan necessària davant l’acte poètic: el desig, que per no poder ésser encara paraula pren la forma del so, del ritme com també ens diu al vers ‘he confós el bram amb el gemec’. El terreny poètic esdevé, doncs, la dimensió de les pulsions, dels signes encara sense desxifrar del cos: ‘la pulsió del pal/ oscil·lant pel garbí/ m’omple el llavi’.

Així ens porta la poeta cap a la segona part del llibre on el procés comunicatiu del cos eròtic femení cerca una nova forma de coneixement, on la natura no cap en ell perquè ell és la natura, la força encarnada de l’Eros primigeni, d’aquell que té la capacitat innata de produir. Només el llenguatge de l’amor maternal que del cos d’una dona emana fa possible que els límits del llenguatge s’allarguen més enllà de les paraules ja dites. Possibilitat que la poeta coneix i ens desvetlla : ‘sentiries l’impuls del vent primer/ i et mussitaria tot el que t’escric’. El cos eròtic, és a dir, aquell cos conscient de la seua nuesa, és el punt on l’autora situa l’exploració de la seua subjectivitat. Un ésser fragmentat que davalla per les paraules d’un altre però que se sap amo del temps. Aquesta és l’essència fragmentada que marca la seua existència i la necessitat de trencar els límits de la carn i la impossibilitat de romandre ella mateixa com un tot, com un individu davant l’espill dels seus versos com ens diu al poema ‘Al teu davant’:

Al teu davant

passejo descalça

sobre el vidre trencat.

Em fa pànic desxifrar-me

duc un batec tribal

i l’esguard esbiaixat.

Davant la magnitud

desfaré les expectatives.

Per concloure, el lector i la lectora intel·ligent sabrà que el lloc de la chora des d’on fan emergència aquestos versos cap cosa té a veure (o molt) amb la identificació unilateral i estricta de la dona com a mare. Aquesta identificació és precisament la dialèctica que engega el llibre amb la profunditat dels anys dels discursos poètics i filosòfics. Units van un discurs de l’altre, malgrat el fet- poc important- de si la poeta ha portat al món criatures o no. Això no és rellevant ni tampoc ens interessa, el que aquest llibret de poemes enceta és un viatge necessari cap al fons del temps, la poesia i els impulsos primaris de creació que configurats en Eros obrin la porta i escandallen el pou de significats del cos. I que tampoc és la meua voluntat començar una guerra d’oposició entre els sexes i les seues capcitats. Ben al contrari, el que Sandra Domíguez Roig ens proposa és l’oportunitat d’una reconciliació mitjançant la dialèctica. No parle però d’una reconciliació entre homes i dones sinó entre cos i ànima, entre la sincronia del cos que viu i escriu aquí i ara i la diacronia de l’ànima d’un subjecte que, encara per desxifrar, obri les portes a la melangia, aquell estat harmònic tan necessari per al poeta i que Kristeva ha definit com una ‘ona de l’ànima’, el lloc on la bellesa es pot trobar només als ecos dels seus silencis. Goge el lector i la lectora del viatge eròtic i de la baixada als somnis envoltats De blanc setí.