Vaig morint per salvar-te amor
I borratxa em desfaig de la culpa
Emmirallada a l’Infern dels exiliats.
He fallat. He caigut amb cada glop
De fulles de set que glacen la terra.
Cada cèl·lula del teu cos fa agosarada
Una paret de llet que brolla
Com un volcà endins meu…
Molt bonic el ball de paraules...
ResponderEliminarDisculpa la meva intromissió en aquest, espai virtual...teu.
Josep
Moltíssimes gràcies Josep...no calen disculpes, més bé agraïments, Noèlia.
ResponderEliminarMolt bonic,sí.
ResponderEliminarHola guapíssima, aquest poema ha estat comparti per Xavi Vidal a Google +, ell treballa poesia de la dona en un cicle que han fet recentment al Païs Valencià!
ResponderEliminarfelicitats!
Gràcies Andreu i a Sandra! no sabia això què em dius...el meu agraïment a Xavi Vidal també!
ResponderEliminarInteresante poema soy Eduardo Boix uno de los poetas que estuvimos en la presentación de Agost. Facebook no me deja enviarte solicitud de amistad. Solo decirte que lo pasé bien en la presentación. A ver si podemos tomar algo pronto y hablar de poesia y literatura en general. Un abrazo
ResponderEliminar