Plora l’ull a la
vora de l’arbre
Tanca la porta al
temps la paüra
Derronya paraules
i no deixa rastre
i el repte
trencar la baula a la lluna.
És la terra qui
desitja estendre el sol
I el cel adobar
la creu del sofriment.
L’ocell ha estés
les ales des del subsòl
I cobreix feroç
tota llum d’enteniment.
Plora l’ull a la
vora del Castell
I una nena li diu
de fer fugina
Li agarra la
cama, el nas i el clatell
I s’asseu mentre
ella fa una teranyina.
No plores més escombraire
del temps
És hora de treure
el llençol al balcó
I deixar que el
vent se’m porte la raó.
