domingo, 27 de noviembre de 2016

Solstice


Your sex and mine are two mouths.
Don’t you feel what a dew kiss on the flesh!
What a nip, with the brightness of a living almond! 

What a talk with night-dew of an open gorge! 
What a dance, little tongues without bridle!
What a secret of a narrow pass! Our sexes,


love, are two mouths. And two sexes
rattling us now to the place of mouths.
A buried terror, the sunken echo of the bridle 

that tamed the dancing of the flesh,
We have the beach wide open:
Let’s launch here the desire of the living surf.


Your sex and my mouth alive,
in abundance, twisted together as if they were two sexes, 

intermingling liquors of the open fruit
and becoming, in full raving, mouths.
Mouths, corals in lacuna of flesh
where the hour feeds the fate and loses the bridle.


We are where the hour and the fate lose the bridle, 
where we ride on the spring living tide,
without sails, sliding along the wake of the flesh, 

my sex and your mouth: sexes
in the middle of the face and the crotch, mouths. 
Everything is an undulation of open salt.

Sea castles at a party, in the open night 
effacing signs and giving the bridle
of everything to the madness of mouths. 

Any dead leaf becomes alive
in the sunlight that gives dark light to the sexes 
and paints in carmine the flames of the flesh.

Let everything burn in a torrent of flesh
and let our open sap ripen!
Let the solstice of our sexes happen,
let the heart convert to rain every bridle!
Let the patches burst into a living tilth!
Let the forests flourish in thousands of mouths!


And let the mouths make the flesh
takes root, alive, like the open skin
with no bridle at the mirror of our sexes! 


(Transalted from Catalan 'Solstice' this poem was published in the book Terra de Mai by Maria-Mercè Marçal in 1982)

“Vam ser desertors del circ"

 Com un insecte cap a la llum
quan la llibertat és un tren
o qualsevol transport d’escap
on es perden les paraules
a l’ull de la tempesta
deixem la pell en l’acte
com una serp de cristall
baix l’esguard de la lluna
a l’anticipada vigília.

Al dia següent soterràrem
allò viscut de color de rosa
i escollirem una altra cançó
al cau d’un nou viatge.

Albúmina sense closca
dissolta en la immensitat
d’allò que en diem fat
--un futur fet de passat—
vam ser fantasmes sense diari,
escamot de vides fent fugina
maldant per fer present,
cansats d’esperar un futur.

Vam trencar la corda fluixa
que mantenia l’equilibri.

Vam ser desertors del circ.

Omar García-Obregón

Traducció del original en castellà "Fuimos desertores del circo" del poemari La fragmentación del paisaje (1999) finalista del XIX Premio Internacional de poesía Antonio Machado, Francia) 

lunes, 7 de noviembre de 2016

Decapitación (Acto Final)


Aqui teniu amics un poema vell en anys i vell en llengua-l'últim que vaig escriure en castellà, un poema que va ser final i també principi d'altres formes d'escriure, en un altra llengua, en la meua llengua... la de l'amor. Avui que també és dia de finals....vols el ofrene, és vostre si és que el voleu...

Todo es una cadena de hilos
alrededor de mi cuello.
Igor Estankona. 

DECAPITACIÓN

Como un perro en celo
lames mi imagen,
como un alma sedienta,
como un pez contra el cristal.
Sientes el frío del verano,
la humedad de la tierra
y el castigo del sol.
Tienes a tus pies mi pelo,
tus ojos en mi vientre
y tu boca, anzuelo de seda,
ya se ha enredado en mi cama.
Ayer,
el río arrastró tu sangre al mar
pero ha vuelto sólo, atemorizado,
dice que no te ha visto,
que no ha encontrado tu voz.
Hoy,
sólo queda mi fósil,
perenne y azul,
en lo alto de la montaña.


miércoles, 13 de julio de 2016

Una cama en llanto grita libertad

Nuair is tine an anam agus fileann se mar cogar chun beith in a guth
(Cuando el alma se hace fuego y vuelve en un suspiro a ser voz)


Para Sinéad.


Escribir,
una cama en llanto grita libertad
y en la invisible hora el nuncio 
inflama las manos tibias y suaves
entre las sábanas pérfidas del tiempo.
Libertad.
Donde el alma se vuelve mar
y el viento trae el velero que te ha de llevar.
Libertad.
Hálito gélido que arrastra tus ojos verdes
al sol,
que habla en secreto por boca herida
y entre sus dedos busca el calor.
Escribir sobre tu lecho libertad,
en hilos de fuego se derrama
el polvo ahogado en tu piel,
en las estrellas,
donde el alma en llama
se vuelve voz.
Allí, amiga mía, volverás,
entre la escarcha de la noche
y la sombra de la encina,
entre awen, lauburu y trisquel.

No te llevó nunca la muerte
sino que le fuiste eternamente a cantar.

miércoles, 6 de julio de 2016

Poema 8

Un altre poema en llengua original dels publicats a Trafika Europe no.7, Penn State University, Març 2016 en traducció per Jennifer Arnold:

Arriba la nit 
i la fosca ve per la finestra
i només un raig de vent 
i una olleta calenta
i la cuina bufant un vell cant
i l’anima cosida amb forats
i tot l’enyor del demà
i un ipad bullint
un telèfon vibrant
sembla que tot és vida,
quotidianitat,
senyals que tomben la follia
però allà, al cant dels infants
i els trobadors aïllats
un amarg so disfressat
amb fum i branques

alleta la sang sota les verandes.

lunes, 4 de julio de 2016

‘QUI HA CONVIDAT LA MURGA A AQUESTA FESTA?’: NOTES SOBRE EL LLIBRE LA MURGA DE MONTSERRAT COSTAS



L’aparent banalitat, entesa com a crida no com a una manca d'originalitat o interés, que sembla habiten els versos del llibre La Murga de la poeta de Capellades Montserrat Costas correspon al funcionament més essencial que rau en tota acció poètica: la dialèctica que contraposa el jo davant la pròpia tradició des d’un punt absolutament primigeni: aquell en el que l’escriptora qüestiona la seua pròpia experiència front als paràmetres heretats que van determinant la seua existència. I la existència és sempre el resultat d’una vivència oberta cap a l’altre o als altres, no solament cap a la societat sinó també cap als morts. Així ens ho diu el poeta T.S. Eliot al seu assaig ‘Tradició i talent individual’: ‘cap poeta, cap artista de qualsevol expressió té el seu significant en solitari. El seu significant, el seu reconeixement és el reconeixement en relació als poetes i artistes morts’. Ben lluny queda el suggerir que els poemes de Montserrat Costas manquen de precisió lírica o puguen considerar-se una lectura de caire popular. Ben al contrari, si bé és cert que l’elecció lingüística de l’autora és simple —no utilitza un vocabulari barroc— no ho és de cap manera ni semàntica ni conceptualment. I aquí és on rau la dificultat del mecanisme: la dialèctica que marca el modus operandis del llibre requereix una profunda i extensa capacitat literària diacrònica i sincrònica.
La posició que manté la poeta en aquesta dialèctica és crítica i ben definida. Ens proposa ja des del primer poema que enceta el llibre a obrir les pàgines del coneixement après i remenar-lo, sacsejar-li les bases, agafar-lo amb les mans, palpar-lo, explorar-lo i sotmetre-lo a una introspecció detallada i punyent. I ens diu a ‘Ungüent’:

les ungles són verí.
Si us plau, feu-me partícip des d’avui
De l’odi que no irrita.


Així, l’ungüent ens farà de capella dins el ritu sacre de la lírica, des de l’odi i el verí de les ungles i entrem de cop i volta a aquest món que el títol ja anticipa i sintetitza. No només llegim els versos, sinó que també els sentim en la carn, els podem tocar i olorar, agafar les paraules entre els dits, tastar-les. Ens veiem, lectors innocents i puerils, menjant paraules, celebrant-les i plorant-les. El món que ens mostra la poeta obri la porta a l’intel·lecte des del propi cos i les sensacions ocupen el lloc principal en les imatges. Una vegada que estem preparats ens convida en La Murga a participar d’aquest diàleg entre ella i la tradició des de la dissonància tal i com ens diu al segon poema ‘L’arrel de les dissonàncies’: ‘Genolls a terra, braços en creu,/ em sé estendard de la foscor absoluta’. Des d’aquesta foscor comencem el viatge poètic, la recerca per descobrir qui o què és aquesta murga. I en aquesta primera part de les sis del llibre trobem l’escriptora en continu moviment entre els boixets del carrer, dinant a un restaurant o mirant roba, és a dir, en la quotidianitat més fervent que batega com un animal ferit entre les parets del temps.
El desfici que planeja sobre nosaltres com un esparver durant el recorregut pels poemes del llibre es manifesta lluminós en la forma de ‘l’espasa de Dàmocles’ i emergeix des del mateix moment que agafem el llibre a les mans, o abans d’aquest moment i és precisament per aquesta raó que el triem. La singularitat rau no en els colors de la coberta que són harmoniosos i tímids de textures, tampoc és el dibuix on podem veure només una lletra dibuixada de negre que sembla ser una ‘O’ pintada amb pinzell, és però la companyia d’un llenguatge asiàtic que més tard,  a la contraportada podem saber què és japonès.
Així doncs, la projecció tradicional s’amplia i deixa de ser només una dialèctica  exclusivament amb el món occidental, no només amb els poemes traduïts al japonès que podem trobar al llibre, sinó amb referències literàries i culturals a la cultura japonesa com per exemple a la gran poeta Toshiko Hirata o amb les imatges més modernes i contemporànies amb el ‘Poema Kawaii’ on trobem la imatge de Hello Kitty pentinant-se davant de l’espill o el poema ‘Mètode Suzuki’ que fa referència a l’aprenentatge i a la música.
Però és dins del context de la cultura occidental on nosaltres lectors juguem al sambori amb ella i amb la història cultural i religiosa. Esdevé en el llibre una llosa que carregada als muscles va caminant amb els versos, com una creu arrossegada al camí de l’execució, com un núvol negre constant als ulls que ens fa veure la imatge amb poca claredat, com aquell que camina entre la foscor del bosc a mitjanit. I així trobem nombroses referències bíbliques als poemes com el personatge de Job que cau en desgràcia i a qui l’autora aconsella:

Si el pes dels anys et fa encorbar
Encrossa’l amb paciència.
Que és de justos repartir,
D’honestos abdicar,
De savis badallar.

La voluntat conceptual de la immanència que aparentment ens enganya vers l’efímer de l’existència humana ens ve donada ‘caducs com som’ amb tots els punts que trobem dissonants al llarg del llibre amb ‘un forat a la butxaca’, ‘la presó de l’orgull’, ‘les pàgines en blanc’ ‘un ganivet’, ‘el pèl a la sopa’, ‘les ales per a fugir’, etc.
La dialèctica no és només diacrònica sinó que també és sincrònica del aquí i el ara i sense interferències. L’autora estableix una connexió directa amb el poeta portuguès Fernando Pessoa a la tercera part del llibre amb el títol ‘Pessoais’ i on ella mateixa confessa la seua admiració i el mestratge de Pessoa, mestratge que li cau al damunt dels muscles i on la llosa esdevé imatge central, pèrfida i definitòria i on al poema amb aquest títol ‘Llosa’ la poeta dona a conèixer la sublimitat del seus versos i a partir de la seua persona, explora la figura del Déu, de l’autoritat, d’algú que ocupa un lloc i una dimensió diferent i que ella el denomina ‘Ell’ amb majúscules. No ens ha d’estranyar que l’autora es pregunte:

Després d’Ell,
Com podria escriure mai més
Sens trair-lo?

I torna una vegada més a caure de genolls —ja ho havia fet al començament del llibre, davant el sentiment de culpa:

Estic condemnada per sempre
A escriure de genolls.

No només Pessoa conversa amb Montserrat Costas dins d’aquesta Murga, també ho fa amb la tradició catalana amb altres poetes contemporanis i ho fa amb poemes que ella denomina ‘Collage’ i que podem trobar a la part de ‘Llums de neó’ amb Maria-Mercè Marçal, Salvat, Vinyoli, Sampere on el binomi de concepte-realitat, abstracte-concret i universal-particular és fa diàfan i feroç com podem veure al poema ‘Quadre inacabat’:

Ja està:
L’instant perfecte,
L’infinit,
La humanitat.

Deixar el pinzell perquè toca parar taula.
Del tot inútil interpretar els matisos...
Triomf de la fragilitat.

Morir per no veure més l’obra.


L’instant i l’infinit, no són les pulsions primigènies de la creació poètica? No és allò subjacent, allò encara intuïtiu rere la voluntat de comunicar de la poesia?
És doncs inevitable quan llegim poesia, quan pensem en poesia i fins i tot quan els més agosarats fem servir temorosament l’acció crítica de la poesia, ens endinsem en un moviment quasi autòmat cap a un terreny que per a nosaltres —lectors— ens és totalment desconegut, però què així i tot ens creem amb tot el dret d’envair-lo. I volem saber a qualsevol preu quin és el propòsit de la poesia, quin és el nucli de la poeta, allò que a l’autora li fa engegar la màquina de l’escriptura. I mentre nosaltres seiem a la cadira baixa i tauleta de cafè amb el llibre a la mà una nit d’estiu en què els estels llueixen amb tot esplendor, la suau ona de fragància del gessamí que a glopades arriba a un terrat senzill i net, ben arreglat i afalagat. Un terrat on a trenc de dia deixa veure tota la immensitat de les muntanyes que rodegen la casa, el poble, la seua gent, els colors de foc intensos i apocalíptics ens sentim poderosos davant el fet d’haver descobert l’essència de la poeta, la seua sublim forma subjacent a l’escriptura. No podem ja fer res que caure nosaltres també genolls a terra i oferir la nostra culpa i emparar-nos a la sort fent-li cas a la poeta que ens tanca la porta de La Murga amb tota una declaració lírica, desvetllant-nos la veritat més absoluta que ella posseeix: la seua raó poètica, el motor que l’empeny a dialogar amb les paraules i les imatges que viuen dins d’ella, que conformen la seua murga: ‘I quan tens tots els flancs oberts/ ja no pots fer altra cosa que poemes’.