viernes, 18 de mayo de 2012

La Mort i la Primavera: Apunts.


Només tres anys van passar entre la mort de Mercè Rodoreda i la publicació del llibre ‘d’amor i de soledat infinita’ que l’escriptora volia convertir en una obra mestra: ‘quan us donaré la La Mort us donaré una obra mestra’ explicava al seu editor Joan Sales.

Sabem què era per Mercè Rodoreda una obra mestra? Què ens diuen les seues novel.les sobre com entenia l’escriptura i quines eren les seues obsessions literàries? Aquesta pot semblar una pregunta inútil, si més no, poc interessant pels crítics que analitzen els símbols, les repeticions, metàfores i demés eines estilístiques dels seus texts però poc sabrem llegint així només els seus textos del veritable cor, del motor literari que l’impulsava a escriure. El crític, sempre atent a tot allò que pot tenir cap obra d’especial, es mou especialment desllumbrat per les obres pòstumes, deixant-se de seguida portar per el deliri d’obertura, per la condició d’obra ‘no tancada’ o ‘inacabada’ que ofereix, com aquest últim llibre de Rodoreda, l’autor. La responsabilitat que Rodoreda deixa als crítics literaris és gran, complexa. Díficil tasca si han d’ignorar les emocions i fer justícia a un llibre, a una escriptora, només disposant de la seua voluntat i una obra que com ella, ens va abandonar depressa, sense dir adeu i deixant-nos la mà oberta cap a un món indefinit, però punyent i humà.

Irònicament, a cavall de la primavera, el 13 d’Abril de 1983, Mercè Rodoreda encetava el seu propi monòleg cap a l’eternitat i La Mort es convertiria en la seua obra pòstuma. Moriria donant vida a La Mort i la Primavera. Sabria ella que la mort, la seua mort, una i no la de tothom, anava acostant-se? No és aquest l’impuls, l’instint connatural —com va declarar Freud— de l’home? Si el cas d’aquesta teoria resulta provada, la literatura, com ja ens va dir Blanchot va de la mà d’aquest instint. Però el que tots dos han oblidat innocentment és que Mercè Rodoreda no va ser, no és un home. Tot i que la pròpia autora rebutjava el terme feminista i en veritat, li tenia una visible intolerància a la classificació de les seues obres amb aquest concepte, ella no era un home, com tampoc ho eren els protagonistes principals de les seues obres, a excepció de llibre que avui ens ocupa el pensament. A La Mort i la Primavera, el protagonista, si que és un home. Un home poc tradicional, un home corrent o simple amb poc enteniment sobre el món i el seu voltant. Un home primitiu que no és capaç d’entendre aquest suposat instint que el fa ésser racional. La Mort i la primavera se’ns presenta des de la primera frase del llibre ben bé com una litúrgia al naixement:


Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del oig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques...

Donar vida a La Mort mentre ella anava morint és un dels aspectes més sublims d’Eros. D’aquell Eros que sense tenir cap pretensió de déu esdevé el nucli de la creació en estat pur, la força el desig que obri camí a l’univers, a la vida. Aquesta potser és la clau que obri el cel etern a les obres mestres.

2 comentarios:

  1. Molt interessant!, m'has incitat a llegir-lo.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  2. és un llibre completament poètic...

    ResponderEliminar